Dimarts, 7.2.2012. 10:01 h

No ho diguis a ningú

Darrera aquesta afirmació, "no ho diguis a ningú" -hi podríem afegir el "si us plau"- hi ha moltes històries que s’han explicat, que s’han deixat d’explicar però que tenen un sentit gaire simbòlic en el nostre fer com a societat. Uns dies enrere, en una conversa de bar amb uns bons amics, un d’ells em va deixar un “no ho diguis a ningú” per explicitar una història que havia passat darrerament i que es mantenia encara en secret, almenys fins aquell moment.

No és que em vingués en aquell precís moment una il·luminació divina ni poètica sobre el significat d’aquesta frase tan emprada entre nosaltres, però sí que vaig creure convenient parlar-ne algun dia, obertament, sobre el significat que té per a nosaltres una afirmació tant senzilla com aquesta.
"No ho diguis a ningú" vol poder dir que un adolescent n’ha fet una de grossa i la vol explicar a algú. "No ho diguis a ningú" vol poder dir un rumor o alguna informació que alguna persona vol dir a un altre expressant, suposadament un secret. "No ho diguis a ningú" és, fins i tot, una frase molt emprada entre els militants de partits polítics perquè evoca moltes vegades a tenir poder, poder d’informació. Però, per sobre de tot, crec que el significat d’aquesta frase ens defineix no només com a societat, sinó que ens defineix el nostre comportament vers nosaltres mateixos.

M’explico. Valentí Almirall, en el seu llibre Lo Catalanisme, definia magistralment el caràcter català de l’època: "un poble amb personalitat perduda, subjecte a un altre de caràcter no sols distint sinó oposat, i sostenint en lo íntim de son ser durant segles una lluita tremenda entre la voluntat i el temperament"… No ens posarem a historiejar, ni a filosofar sobre el caràcter com a poble, no és aquest ni el lloc ni el moment, però crec que Almirall marca molt bé una manera de ser molt pròpia del caràcter català; "el sostenir en lo íntim el son ser" d’una lluita entre la voluntat i el temperament.
El nostre caràcter és marcadament mediterrani, i per antonomàsia, és opac en les formes i molt ric en el fons. El "no ho diguis a ningú" és l’afirmació d’una acció que ha passejat durant segles entre nosaltres, l’acció d’obviar el que és important per prioritzar el que és necessari. D’això en podríem dir pragmatisme, això sí, sense gaire soroll.

Però som un país on els rumors són el primer mitjà de comunicació nacional. I el "no ho diguis a ningú" torna a adquirir aquí un paper rellevant com a eina de transmissió d’informació a gran i petita escala. El xafardeig, la rumorologia sense fre, el misteri avoquen amb l’acció de “no dir-ho a ningú” un nou gènere d’informació gairebé sense fronteres.

I què vull dir doncs quan dono tanta importància a l’acció de la frase “no ho diguis a ningú”? És una definició molt metafòrica de la nostra manera de fer com a societat. Aquesta frase evoca al rumor, a la negació moltes vegades de la veritat, a la banalitat amb que ens creiem la informació que ens explica el del costat, i és la manera de definir com ens desenvolupem dia a dia, sempre al límit entre el que és oficial i el que oficiós, i on la pluralitat de maneres de fer i de pensar ens fa esdevenir una societat opaca però rica d’esperit.

La informació és per a nosaltres una eina necessària, però basada com deia en mitjans oficials (diaris, televisió, ràdio) i mitjans oficiosos (converses de bar, converses de feina, converses de família…) i no sabria dir ara quina té més força que l’altre, el que sí sé dir és que, sense informació, sense rumorologia, no seríem capaços col·lectivament d’entendre fins on hem arribat i com hi hem arribat.