Contrapunt

Dijous, 18 de gener de 2018 16:48 h


Gerard Piñero


Dimarts, 19.12.2017. 10:33 h

A mi m'ha faltat aquell vincle emocional

Molt dolent Fluix Interessant Molt bo Excepcional No hi ha cap vot
valorar_carregant carregant

Mentre escric aquest article, una coneguda em tornava a dir que aquest passat diumenge l’havien tornat a agredir físicament per haver-se significat públicament el dia de la infàmia humana que va protagonitzar l’1 d’octubre, l’odi i la brutalitat de policies i polítics espanyols. És molt frustrant, molt, veure com els violents –extrema dreta- passegen pels carrers i són capaços d’agredir i insultar, i curiosament, aquí, no passa res. A tots i totes els que patiu, la meva més dolça abraçada. Em sap greu.

El dolor, la por, la humiliació, ningú és capaç de saber cap on desemboquen en l’actitud de les persones en moments de tensió com aquest, ara bé, la nostra victòria és la resistència pacífica i el sentir-nos propers uns als altres, els qui creiem que més que un problema tenim un repte per davant que ara demana paciència i una mica d’estima col·lectiva.

 

I aquí és on vull anar a parar, en l’estima col·lectiva, també, aquella que transmeten els polítics i polítiques del nostre país. Recordo, perfectament, les paraules de Marta Rovira quan va denunciar públicament l’amenaça del Govern espanyol d’arribar fins a la violència més extrema, si calia. En primer lloc, reconec la seva valentia per verbalitzar-ho. Però, ni el moment ni la seva resposta van estar a l’alçada. Per què? Ja era massa tard per a denunciar-ho, i perquè emocionalment tothom sabia que hi havia una amenaça latent de violència policial, i el què calia era haver fet un acte de pedagogia just després de l’1-O i respondre com a Govern a la violència no només amb denúncies si no amb actes simbòlics de suport i amb accions polítiques que fessin arribar aquelles hores greus que vivíem un vincle emocional que calmés l’angoixa que ens creava la por.

 

És un moment, el de les declaracions de Rovira, que em van fer enfadar. No amb Rovira, ni amb el Govern, sinó amb els vicis paternalistes que té la política catalana, vicis que també denuncià aquell mateix dia Rovira.

 

I després de la Declaració d’Independència, es produí el gran buit que fins a dia d’avui encara no hem sabut entomar com a societat, encara que estic convençut que dijous farem un nou acte de sobirania popular que ens alliberarà de moltes angoixes i pors. Aquell buit, mes enllà de la falta d’informació ens va crear un allunyament emocional amb un Govern que ens havia demanat un esforç i que només li demanàvem que s’expliqués.

 

Entenc humanament moltes de les accions del consellers i del Govern en el seu conjunt aquells darrers dies, només faltaria, són humans i sort en tenim dels seus errors per a veure on són les febleses del moviment d’alliberament nacional i social. Però, la política, almenys amb la que jo em sento identificat, l’independentisme, ha de canviar en la transmissió del que se sent més que el que vol sentir, és el gran repte comunicatiu de la política moderna.

 

Així com denunciem el Govern espanyol perquè ens tracta com a xais d’un ramat desbocat, també lamento l’actitud d’alguns polítics catalans i la seva actitud de suposada fermesa, la d’estar per sobre del mal i del mal quan en realitat, és que el bé i el mal el creem els mateixos humans. Què hi ha de dolent en demanar perdó, acceptar els errors sense subterfugis o en transmetre la por que ens ha creat i ens crea l’actitud violenta dels aparells de l’estat? Honestament, no hi ha res de dolent, és tot bondat el que amaga transmetre emocions o sensacions. El món ha canviat.

 

I sense entrar en el romanticisme de les frases, el moment és dur. Per a les persones que ens sentim identificades amb els presos, les agredides o els exiliats, és molt dur. Ara bé, no veig cap símptoma de defalliment, potser sí d’atordiment, i això significa que el dolor, la por i la humiliació que estem vivint com a poble és ben present, ben ferma, però si una cosa no pot controlar la repressió política del 155 és el sentiment de resistir per justícia. L’amor a la justícia és un dels trets més nobles que ens fan més humans i que han protagonitzat els grans moviments nacionals i socials arreu. Només cal que a la justícia hi posem esperança i un xic d’alegria. Qui diu que el moviment d’alliberament català no és el nou gran moviment de justícia col·lectiva del segle XXI?

 


lectures 517 lectures       comentaris Cap comentari

publicitat

comentaris

No hi ha cap comentari



comentaris El comentari s'ha enviat correctament i està pendent de validació.
perfil
Gerard Piñero logo rss Nascut a Mollet l'any 1980, ara viu a Sant Feliu de Codines. Treballador i fundador de l'empresa de productes agroalimentaris locals La Catxaruda SCP.
Col.laborador de la revista Vallesos. Vallesà convençut i amant de la cuina, llegir i escriure.



arxiu


altres blogs


rss facebook twitter
Avís legal | Crèdits | Publicitat | Contactar | Enllaça'ns | Qui som | Mòbil | iPhone

Tots els comentaris referents a qualsevol informació apareguda en aquest mitjà digital són únicament i exclusiva responsabilitat de la persona o institució que el realitza, i en cap cas serà responsabilitat d'AraVallès

Diari digital associat a
acpg
Amb el suport de
logo

logo

logo
© AraVallès, 2018
some rights reserved