Dijous, 20.5.2010. 05:00 h

Infàmia

El 12 de juliol de 2006, a Vigo, en Jacobo va acceptar la invitació de l'Isaac, un noi gai, d'anar a una festa d'aniversari que se celebrava al seu pis. Després de passar diverses hores tancats a l'habitació junts, per raons que no sabrem mai, en Jacobo va apunyalar repetidament a en Julio, un noi brasiler que vivia al mateix pis. Va argumentar que tenia por a ser violat. Al sentir que Isaac estava trucant a la policia, Jacobo va esbotzar la porta de la seva habitació i també el va apunyalar. Els va clavar cinquanta-set punyalades. Abans de sortir del pis, el va incendiar i va deixar obert el gas amb la intenció de destruir proves.

En la seva darrera intervenció en el judici, en Jacobo va reconèixer l'autoria dels fets, va demanar perdó a la seva pròpia família, fent referència al seu fill de pocs mesos. Entre llàgrimes va assegurar que no va ser culpa de ningú: "És culpa de com sóc". Aquestes declaracions van impactar en el jurat popular, tres dels membres del qual van plorar al sentir-ho. Tot i les nombroses proves i la seva autoinculpació, el jurat va absoldre a Jacobo del delicte d'assassinat i només el va considerar responsable de l'incendi. La majoria de membres del jurat van valorar que l'home havia actuat en defensa pròpia empès per la "por insuperable" a ser violat per un home, i van establir que no quedava demostrar que volgués acabar amb la vida dels dos nois. L'octubre de 2009 el Tribunal Superior de Justícia de Galícia va anular la sentència i va instar a celebrar un altre judici.

Fa pocs dies vaig tenir l'oportunitat de conèixer la Marta, la mare de l'Isaac, una dona excepcional. Va parlar de la mort dels "seus nens" amb una barreja d'enteresa, tristor i profund amor. Va afirmar que no odia a en Jacobo, només vol que compleixi la condemna que es mereix. Va explicar com tot el que podia sortir malament ha sortit pitjor, fins al punt que en menys de dos mesos és probable que en Jacobo surti de la presó perquè encara no s'ha celebrat el nou judici i s'han esgotat els quatre anys que algú pot estar en presó preventiva. Tot apunta, a més, que si surt al carrer farà el possible per escapar, ja que tot apunta que en un segon judici rebria una pena a l'alçada dels seus crims.

Mentrestant, la Marta continuarà lluitant sola perquè es faci justícia. I malgrat la tristesa i la impotència, els seus ulls continuaran transmetent un amor molt profund.