Contrapunt

Dimarts, 24 d'octubre de 2017 11:16 h


Fina Jonch


Divendres, 28.11.2014. 11:46 h

Salut… com la podem millorar?

Molt dolent Fluix Interessant Molt bo Excepcional ( 8 vots )
valorar_carregant carregant

No hi fa res que hagin passat dècades, la qüestió és que, de tant en tant, van retornant alguns missatges-eslògans de temps enrera, com ara: “Per a una millor qualitat de vida” o semblants, emesos per alguna de les institucions del país. Tots la volem una millor qualitat de vida! Esclar. Però l’interès que pugui tenir l’emissari no acabo de saber quin és. El que sí que sabem és que, de tant repetir-los, cauen en el buit i que, per tant, serveixen de ben poc. Ara bé, allò que sí que va bé de preguntar-nos és: com podríem millorar la nostra vida?

I aprofito aquest espai d'opinió per parlar-ne des d’una vessant sanitària i comentar algunes impressions relacionades amb els professionals que treballem dins l'àmbit de la salut, concretament, en tot allò que està relacionat amb el patiment humà, ja sigui físic o psíquic: com el mediquem, l'escoltem, l'entenem; o com funcionem amb el pacient quan ens ve a consultar... Deixo de banda totes aquelles decisions polítiques, administratives o institucionals que estem vivint –i també patint– darrerament, i em limito a exposar allò que té relació amb la nostra pràctica clínica quotidiana.

A tall d'exemple, m'agradaría compartir amb vosaltres un fet que ja fa força anys li va passar a la meva mare. Ella, després d'haver viscut gairebé cinquanta anys amb el meu pare –l'Antoni Jonch, gran amant dels animals i que fou director del Zoo de Barcelona durant més de trenta anys– i que, des que es van casar, havien viscut en una casa envoltada sempre de tot tipus d'animals (no exagero si us dic que, quan jo era petita, a casa hi havien hagut micos, cocodrils, faisans, ànecs mandarins i carolins, diverses varietats de lloros, moltes tortugues, una gran ocellera...); doncs bé, la mare un bon dia va haver d’anar al al metge a causa d’una tos que tenia des de feia temps i que no li acabava de marxar. Tota trasbalsada, va sortir de la consulta amb una diagnosi clara i esfereïdora per a ella: era al·lèrgica als animals!

No dubto pas d’aquell diagnòstic; però el cas és que, a banda del tractament farmacològic prescrit, la indicació de l'especialista era que havia d’allunyar-se dels animals i també, per postres, que anés per casa amb un mocador a la boca. Quin daltabaix! El fet que la meva mare “s'hagués d'allunyar" dels animals podia significar separar-la del meu pare; i resulta que els animals des de sempre, des que es van conèixer, havien format part de la vida de tots dos. Per tant, la problemàtica que podia comportar aquella diagnosi resultava molt pitjor que el símptoma de la tos que presentava la mare. Naturalment, van haver de deixar d’anar a l'especialista i enfocar la qüestió des d'una altra vessant per tal que no es veiés afectada la relació entre ells dos, quan ja vorejaven una edat més aviat avançada. La dita popular que expressa que “és pitjor el remei que la malaltia”, en aquest cas, es feia ben palesa. Amb aquesta anècdota, una mica exagerada però ben real (tot i haver passat algunes dècades encara és ben actual), només pretenia plantejar aquests interrogants: què en sabem de l’historial del pacient? o bé, quina comunicació establim amb ell?; tot això a banda de la percepció que alguna cosa li fa mal.

Sí que és cert que amb els pocs minuts de què disposa el facultatiu, sovint només pot afavorir una praxi clínica, tal volta massa ràpida, que fa difícil la relació metge-pacient. I en aquest sentit, sap greu haver de constatar que, a vegades, la reacció imperativa del "pren això (i calla)" pugui esdevenir d’allò més normal. Si sabem massa poc de l’historial del pacient, si no sabem gairebé res sobre l’origen del seu patiment, podríem pensar, amb tota normalitat, que aquell pacient esdevé “algú” sense passat, sense memòria que l'ubiqui en els seus vincles o que el relacioni amb tot allò que ha viscut i que l’ha fet patir (vivències), amb la qual cosa es podrà sentir mal atès o considerar que no l'entenen, per la raó que, en certa manera, es trobarà força sol davant del propi patiment.

Amb aquesta constatació, observo, com a psicòloga clínica (i molts col·legues meus també ho han notat), aquesta tendència a atendre el pacient només segons els símptomes que presenta, sense tenir en compte el context familiar, social, cultural... que li és propi. I arran d’aquesta percepció, voldria reiterar que em sembla cabdal no oblidar que estem davant d'algú amb una història pròpia, que és única i ben diferenciada de la dels altres; i, alhora, sembla com si darrerament s’hagin perdut aquells coneixements que teníem sobre el cos humà, en el sentit d’escindinr el cos de la ment i del seu entorn, de tot allò que envolta l’individu i de com es desenvolupa la seva vida... la qual cosa deriva, de forma espectacular, en un augment de les consultes que es relacionen amb malestars i dolors inespecífics, patiments que dificulten una bona valoració diagnòstica.

La solució-reacció emprada davant d'aquesta situació complicada –perquè resulta intangible– ha estat que l'ús dels qüestionaris, protocols, proves... hagin augmentat de forma desmesurada i la consulta quedi reduïda a un càlcul numèric, a un índex, de sumes i restes, que hom extreu segons les respostes donades; i a partir d’aquí es diagnostica i s’acostuma a subministrar el fàrmac corresponent. Tot plegat esdevé com una mena de GPS –una mica semblant a allò del "cafè per a tothom"– que elimina l'aspecte particular i personal de qualsevol consulta. Malament, repeteixo, si perdem la subjectivitat del pacient; cal intentar que la seva relació amb el facultatiu (metge, psicòleg...) no es vagi despersonalitzant i esdevingui una consulta només biològica, freda i distant.

Amb aquest canvi de mirada podrem veure quines són les necessitats actuals que se'ns presenten en la nostra pràctica clínica i podrem entendre millor la diversitat dels aspectes de les consultes que rebem quotidianament. Diríem que cada vegada hem de decapar més el procés, tot eliminant aquelles praxis dubtoses, per tal d’anar encarrilant una manera millor, en general, d'atenció al pacient. Aquest pot ser un dels camins que ens permeti d’assolir aquella anhelada millor qualitat de vida que, des de ja fa un temps, se’ns poposa.
lectures 3373 lectures       comentaris Cap comentari

publicitat
Ajuntament de la Roca

comentaris

No hi ha cap comentari



comentaris El comentari s'ha enviat correctament i està pendent de validació.
perfil
Fina Jonch logo rss Veïna de Granollers. Psicòloga, especialista en psicologia clínica. Cofundadora i membre del Centre d'Atenció Psicomèdica, CEDAP. Cofundadora i membre de la vocalia de psicologia i psiquiatria de l'Acadèmia de Ciències Mèdiques del Vallès Oriental.




arxiu


altres blogs


rss facebook twitter
Avís legal | Crèdits | Publicitat | Contactar | Enllaça'ns | Qui som | Mòbil | iPhone

Tots els comentaris referents a qualsevol informació apareguda en aquest mitjà digital són únicament i exclusiva responsabilitat de la persona o institució que el realitza, i en cap cas serà responsabilitat d'AraVallès

Diari digital associat a
acpg
Amb el suport de
logo

logo

logo
© AraVallès, 2017
some rights reserved