Dissabte, 17.7.2010. 05:00 h

Educació i temps lliure

S'han acabat les classes escolars i amb l'inici de les vacances d'estiu -tan esperades per uns i tan temudes per altres-, en moltes famílies sorgeixen veritables problemes davant de la sempiterna pregunta: què faran els fills durant aquest parell de mesos? Resulta evident que la rutina dels horaris escolars dels nens i també de les diverses activitats que la majoria d'ells practiquen al llarg dels nou mesos del curs escolar (esports, música, repàs... n'hi ha que cada dia en tenen alguna) no els permet tenir temps per pensar en allò que hauria de ser tant normal, com ara: què puc fer?, què em ve de gust?, com estic? Els adults ja ens encarreguem prou de gestionar aquest temps per tal que els fills no disposin d'aquells moments que es coneixen com el no fer res. En realitat és perquè no confiem massa en la manera que tenen d'organitzar-se o d'entretenir-se, la qual cosa deriva en una necessitat -nostra- per tal que els nens facin activitats programades. No ens enganyem, és una manera subtil de tenir-los controlats i que nosaltres quedem tranquils.

Amb això no volem pas dir que no sigui bo que els fills romanguin amb la família més temps del que és habitual en els mesos d'escolarització. Però una cosa és tenir-los aparcats a casa i una altra, que volem remarcar, és aprofitar l'avinentesa d'aquest moment familiar precís perquè pares i fills puguin parlar més, xerrar distesament i trobar aquelles coses que es puguin fer de manera més satisfactòria per a ambdues parts.

Segons el psiquiatre Rojas Marcos, educar implica estimar, protegir, ajudar a créixer els fills, perquè sàpiguen viure amb autonomia i ser independents. Partint d'aquesta definició, cal pensar que temps lliure i educació es donen la mà, que han d'anar de bracet per la vida. Per tant, ara a l'estiu és un bon moment per a acostar-nos més a ells i adonar-nos de com van creixent, canviant... Però també del fet que potser ens hi comuniquem amb més dificultats del que voldríem.

Ens podríem plantejar si és bo d'encaparrar-nos massa per tal que facin tantes activitats fora de casa. ¿No serà perquè en aquesta conjuntura plana el fantasma del descontrol, del no saber què faran (en el fons no confiem en ells), i davant la nostra impotència educativa deleguem als demés allò que és responsabilitat dels pares? Tot i que no són majoria, cada cop hi ha més pares que pensen que és l'escola la que ha d'educar els fills i comencen a ser notables les queixes dirigides cap als mestres. És veritat que l'escola té la seva responsabilitat, però no és menys cert que aquesta, ni molt menys, eximeix la dels pares. Sembla evident que avui dia l'educació la volem debilitar, tot repartint el pastís entre pares, mestres, societat... Cada cop resulta més complicat educar, perquè tothom passa la pilota a l'altre; projectem la culpabilitat cap enfora i això ens va perfecte per a espolsar-nos de responsabilitats.

Quan ens endinsem en el camp educatiu, sovint ens podem perdre (està clar que si el tema no fos tan complex no en parlaríem tant); per això, no és fonamental intentar saber on som, com responem i on ens ubiquem com a pares? Instal·lats com estem en la cultura del consumisme, en el sentit més ample de la paraula, ens hem d'omplir de tot; i en aquest tot, també hi és inclòs el temps, de tal forma que no hi ha lloc per a l'autocrítica, per a la reflexió de com ens van o ens deixen d'anar les coses, per als espais propis de la solitud, del badar o del contemplar, sense mes rerafons que tot això.

Som consumidors de solucions concretes, de receptes fàcils i ràpides, de mirar sempre enfora; i no ens acostumen a funcionar de manera satisfactòria, per la senzilla raó que sovint es tracta de consells generals, universals i no tenim en compte allò que ens pertoca perquè només és particular i nostre. Un símptoma propi del nostre temps és el progressiu augment de la dificultat en comunicar-nos, entès com a art d'escoltar, de posar-nos en el lloc de l'altre. Per això, fora bo de tenir-ho present ara, quan els fills no tenen tantes obligacions, pròpies del curs escolar.

La psicòloga Remei Margarit fa poc dies afirmava que cuidar l'ànima significa donar-li el seu temps, la seva solitud i, fins i tot, el seu buit; cosa molt complicada en els temps que corren.