Dissabte, 29.5.2010. 05:00 h

Nous síndromes, noves malalties, nous fàrmacs

Us heu fixat en la immensa quantitat de síndromes, símptomes, malalties o trastorns nous que, d'un temps ençà, estan sorgint en el camp de la salut mental? Només a tall d’exemple, n'esmentaré uns quants d'aquests nous -o no tan nous- síndromes i, com podreu veure, abasten tot un ampli ventall d'edats: síndrome de l'emperador; de Peter Pan, postvacacional; TAE (trastorn afectiu estacional); trastorn del niu buit; del triomfador fracassat; de l'àvia estressada; TDAH (dèficit d'atenció i hiperactiu); síndrome d'alienació parental; síndrome per estrès, depressiu... sense oblidar totes aquelles noves addiccions -amb substàncies o sense- que continuament es presenten, els trastorns alimentaris (anorèxia, obesitat, bulímia), la vigorèxia, els mobbings, bullyings, burn-outs, etcètera. Déu n'hi do! D'algun d'aquests ja us en parlaré en altres escrits.

És davant de tanta evidència que escric avui aquestes línies; i em baso en tot allò que veig, llegeixo, escolto i, alhora, treballo en el dia a dia de la meva pràctica clínica; i procuro fer-ho des de la reflexió i també a recer dels canvis d'impressions que acostumo a tenir amb alguns companys de feina, tot i que sense voler abanderar cap corrent ni anar en contra de ningú.

Penso que els que treballem en el camp de la salut mental -i això els passa també, suposo, a molts professionals d'altres àmbits de la salut (tal com hem pogut comprovar amb tot el rebombori que ha generat la vacuna contra la grip A)- experimentem una sensació estranya davant del degoteig continu de nous medicaments (per interessos comercials evidents, a voltes?) que van sortint al mercat. I, per tant, podem plantejar-nos aquesta situació així: després d'un temps d'haver difós (per no dir 'd'haver creat') una sèrie de malestars en la societat, ens apareixen nous trastorns, síndromes o malalties; i, de retruc, la inel·ludible necessitat d’haver-nos de 'curar' amb un nou fàrmac miraculós. I és en aquest punt que cal no oblidar el fet que, darrerament, l'ús de psicofàrmacs, tant en els adults com en els infants i els joves, ha crescut i està creixent encara enormement. Què ens deu estar passant?

En el meu últim escrit -sobre la violència juvenil- parlava de la societat 'malalta' en la qual vivim, formada per tots nosaltres. És fruit, sens dubte, de la nostra manera de fer, del poc temps de què, tots plegats, disposem, sense oblidar el fet que, contínuament, cerquem solucions massa fàcils, massa màgiques (la pastilla és l'ideal!), amb poc pensament crític...; i tot això deriva en una situació marcada pel succés inqüestionable de trobar-nos davant d'una societat hipermedicada. Actualment, esdevé xocant i molt trist de veure que impera la tendència de tractar mèdicament els estats d'ànim propis de la vida quotidiana i que formen part dels processos adaptatius implícits en l'evolució humana.

Així mateix, en general, tendim a l'automedicació; i el cas és que, sobretot en el camp relacionat amb la salut mental, hauríem de ser molt rigorosos, més encara en el nens i els adolescents. El fet d'empassar-se la 'pastilleta' els desresponsabilitza; per a ells, és la manera ideal de culpar el propi cos com el causant de la seva conducta. I aquesta conjuntura no afavoreix gens ni mica l'ús de la paraula per tal que, parlant, puguin adonar-se de tot allò que els passa i que tenen necessitat d'expressar. Amb aquesta pràctica, no fem res més que 'escoltar' massa el fàrmac i oblidar-nos d'escoltar el subjecte -nen o adolescent- que pateix.

Tots sabem que en la salut -i també en la malaltia- estan en joc relacions de poder. La ciència pot ser tendenciosa i el coneixement mercantilitzat; i si hi afegim els interessos que, a vegades, pot haver-hi entre el poder polític i la indústria farmacèutica, de tot plegat en resulta un còctel explosiu, potent i molt perillós.

Hem de tenir una mirada crítica cap a una bona part de la informació que rebem i, alhora, restar amatents a no administrar tanta anestèsia a la societat que entre tots forgem; a no afavorir ni l'oblit ni el fet de deslliurar-nos de la responsabilitat de saber allò que ens passa, tot prenent aquella 'pastilleta' que ens han dit que ens anirà tan bé (i és que tot ens ho empassem!!!). Aquestes línies no volen ser res més que una crida per tal d'estar alerta a la manera com ens plantegem la salut entesa com a benestar.