Dimecres, 24.2.2010. 05:00 h

Parlem amb els adolescents?

Històricament tot allò relacionat amb la conducta dels joves adolescents ha despertat un gran interès en el món dels adults i, ves per on, penso que aquesta temàtica ha estat massa envoltada de polèmica o, tal volta, ha anat acompanyada d'informacions alarmants per causa de les conductes transgressores d'una part del jovent. I el cas dels nois d'avui dia no és una excepció.

Crec que és massa estesa l'opinió segons la qual els joves d'ara no tenen cap mena de límit i que el futur de la nostra societat està en perill amb aquesta generació que ens ve al darrera. Per sort, ja sé que aquesta consideració no és unànime, però sí que és força compartida i es troba en el pensament d'una bona part de la nostra societat... adulta. Notícies, debats i documents sobre el món adolescent solen ocupar llocs destacats en els informatius i, com ja hem dit, la tendència generalitzada és la de donar estadístiques sobre el grau de violència, el consum de drogues -no oblidem que una bona part de la societat adulta actual està 'legalment drogada' entre antidepressius, hipnòtics o ansiolítics-, l'elevat fracàs escolar, els mals hàbits... És a dir, notícies ben sovint negatives, alarmants pels pares i la societat en general. I jo em pregunto: és bo que parlem tant, i d'aquesta manera, dels adolescents? Doncs depèn.

Penso que en aquest tema en concret -encara que força extensible a d'altres temàtiques- topem amb una manera d'informar bastant parcial o tendenciosa i, a més, potencialment generadora de pors i alarmes per part dels pares, la qual cosa no beneficia pas gaire, que diguem, ni és massa formativa ni gens reflexiva, sinó que més aviat desorienta i confon el personal -em refereixo als pares que són a primera línia. No vull pas dir amb això que ho fem expressament, però crec que la tendència és la de 'tirar pilotes fora' i que no ens vinguin amb històries de reflexions ni d'anàlisi, amb l'atabalament que acostumem a tenir, tot i que, al cap i a la fi, als joves aquesta manera de fer no els beneficia gens ni mica.

Anem per parts. Els adolescents han arribat a l'edat que els és pròpia després d'haver dut a terme un llarg recorregut. És una obvietat que al darrera hi ha tot un passat i que no ens cauen del cel, ni molt menys, les conductes d'aquest col·lectiu. Ara bé, segons com hagi anat aquest trajecte, hi podran arribar amb una preparació i amb una manera d'actuar ben diverses. Per tant, aquest recorregut no és en va, sinó que és important i comença precisament en el mateix moment que treuen el caparró en aquest món, és a dir, quan neixen. Així com el petit nadó -i d'això ningú no en té cap dubte- és la criatura més dependent, immadura i influenciable de tots els éssers vius, que esdevé summament sensible i vulnerable a tot el que li ve de fora, l'adolescent és fràgil, molt vulnerable i topa amb tota una sèrie de canvis dràstics i noves experiències a les quals s'ha d'anar adaptant, i convé que nosaltres no les obviem.

En la seva trajectòria investigadora, Freud ja manifestava que cada esglaó en el nostre cicle vital -el dels adolescents, per exemple- obliga a un treball de reordenació d'allò que s'ha viscut, a iniciar un nou capítol en la història de cadascú. I als adults ens ajudaria molt recordar tot això de tant en tant. Els joves han de fer aquest procés de reordenació, van teixint troballes sobre ells mateixos, van fent camí fora del nucli familiar, es troben amb tot allò que comporta el despertar de la seva sexualitat i amb un munt de noves situacions. Tot plegat dóna peu al fet que les relacions les puguin viure amb inestabilitat i amb uns notables canvis d'humor, que poden anar des de l'esverament o l'alegria intensa fins a la irritabilitat o, encara més, una agressivitat manifesta, la qual cosa desconcerta a qualsevol persona del seu entorn.

Els conflictes entre adolescents i adults sempre han estat plens de malentesos; tots volen tenir la raó. La confrontació, les desavinences, les amenaces, els controls exhaustius... És ben clar que, a vegades, tot això no es pot evitar, però els que ja tenim una certa edat hem de fer un esforç, hem d'intentar comunicar-nos amb ells i no arribar a asfixiar la relació familiar.

No ens aniria malament posar-nos en la seva pell, és a dir, remuntar-nos a la nostra pròpia experiència com a adolescents; de segur que ens relaxaríem i això ens permetria de parlar més amb ells, d'acceptar-los i entendre'ls millor, la qual cosa no vol pas dir que hi puguem estar d'acord o que ens agradi allò que fan. Aquest pot ser un bon camí perquè els joves és vagin sentint cada vegada més segurs i puguin gaudir d'una millor autoestima.