Divendres, 22.1.2010. 05:00 h

Bons propòsits

Quan comença un any nou, pot ser un bon moment per reflexionar i pensar en totes aquelles coses que volem millorar; com una mena de tradició que es repeteix, aquesta situació es tradueix en allò d'haver de fer bons propòsits, tot i que a mi m'agrada més dir-ne bons desitjos. Bé, doncs, aquests dies hem escoltat, i per pròpia experiència ho sabem, que la majoria d'aquests propòsits, a més de no complir-los, sembla ser que al cap de pocs dies ja s'han esvaït, com si es tractés només d'una fumarada. Però malgrat tot, en sóc partidària, perquè aquest deu ser un dels pocs moments de l'any -i no exagero- en els quals ens podem centrar, ni que sigui una estona, en nosaltres mateixos. Per això, benvingut sia aquest petit gest de mirar al nostre interior i tenir la intenció de voler canviar o millorar tot allò que no ens acaba d'anar prou bé. I què poc avesats que estem a fer-ho!

Continuant amb els bons propòsits, n'hi ha de més tangibles -que no vol dir pas més fàcils-: com els clàssics de deixar de fumar, fer dieta, exercici físic o d'aprendre anglès. I d’altres més anímics, com el de ser feliç, ser positiu -aquest ara està molt de moda- o voler començar bé el dia, per citar només una petita mostra del bon gruix de sanes intencions que ens poden córrer per la ment.

Davant d'aquest panorama, podem preguntar-nos: com és que no fem factible una cosa que volem i que, a més, sabem que ens pot anar bé? No tinc pas la resposta puntual i concisa a aquesta qüestió, però sí que m'agradaria parlar una mica d'aquella tendència que molts tenim de voler complicar-nos la vida i també d'aquelles dificultats amb les quals topem massa sovint.

D'una banda, no hem d'oblidar que tots els canvis esdevinguts en l'última dècada en el món de la informació i de la comunicació han estat de tal magnitud que han revolucionat la nostra manera de viure, amb una sensació general d'estrès -impensable anys enrere- que ens ofega i no ens la podem acabar de treure del damunt. Aquests avenços, que han afavorit la rapidesa intel·lectual de moviments, que ens permeten agilitar les nostres funcions i estar connectats en tot moment, i que ens faciliten la possibilitat de poder tenir a l'instant gairebé tot allò que volem, no han propiciat el nostre benestar, més aviat tot el contrari: experimentem una sensació de neguit, de no tenir temps, d'anar massa accelerats i, tot i ser-ne conscients, estem endinsats de tal manera en aquesta conjuntura que no sabem com sortir-ne.

D'altra banda, aquell discurs del tot és possible, del tenir-ho tot o de satisfer tots els nostres desitjos se'ns havia instal·lat de tal manera en el nostre estat del benestar -i dic havia, perquè en aquest sentit la crisi ens pot ajudar a canviar- que hem acabat confonent el 'tenir' amb ser feliç; per cert, un dels propòsits, aquest últim, que més anhelem. És per tot això, doncs, que l'actual crisi econòmica en la qual tots estem immersos ens pot ajudar a revisar la nostra manera de viure.

Tant de bo aquesta crisi serveixi perquè puguem dir que s'ha acabat un model de vida basat en el consum desmesurat, perquè ens frenem més i gosem de dir prou als excessos, a la mancança de límits, a l'abundància en tot... Si anem tenint en compte tot això i ens posem les piles -vull dir queixar-nos menys i fer més- estimulant la nostra creativitat, també ens podrem replantejar com caminar per tirar endavant.