Dilluns, 21.12.2009. 05:00 h

Bon Nadal

Aquestes setmanes milers i milers de bombetes s'han encès als carrers de la nostra ciutat i a d'altres d'arreu del món; tothom parla de les festes, ens saludem amb un "bon Nadal!", un "bones Festes!" o "un bon Any!". La sensació general és que per a tothom -gairebé sense distinció- són dies d'alegria, de felicitat i que estem d'allò més contents. Tenim la sensibilitat a flor de pell i els sentiments inunden tot allò que ens envolta. Contínuament rebem missatges de pau, felicitat, solidaritat... que sonen com una cançoneta de fons que es va repetint i que implacablement, mica en mica, va penetrant dins nostre.

De fet, no sé massa a què obeeix tot aquest ímpetu nadalenc, perquè en el fons sabem que tanta felicitat no respon al nostre estat anímic real -ni al de ningú-, encara que amb tota la moguda desplegada pugui semblar el contrari. És com si tots plegats forméssim part d'un mateix pack d'alegria i felicitat.

Què deu tenir el Nadal que ens remou tan intensament?, podríem preguntar-nos. I aquesta qüestió ens remet inevitablement a tota una història viscuda. La memòria i els records de quan érem petits ens colpegen fortament i ens retornen a un temps passat i ja per sempre perdut. Recordem els moments d'aquella màgia innocent plena d'alegria i, alhora, però, ens topem a voltes amb la solitud -una crua realitat- i ens entristeix el lloc buit que han deixat aquelles persones que han mort o que hem perdut de vista al llarg dels anys. Aquests pensaments o sensacions poden esdevenir intensos, la qual cosa fa que escoltem tot sovint comentaris com "tinc ganes que s'acabin aquestes festes", "cada vegada m'agraden menys", "ja no són el que eren", "estic aclaparada només de pensar amb tots els que vindran a dinar"...

No hi ha dubte que el Nadal és una d'aquelles celebracions -o potser l'única- que no deixa indiferent ningú; o ens agrada molt o bé la rebutgem; o ens omple plenament i ens fa sentir realment feliços, o bé ens produeix una sensació d'infinita soledat i ens fa patir com als més desgraciats del món. No sé si haurà estat a causa dels efectes que dimanen de la nostra pròpia societat, però la tradició ha volgut que aquesta festa s'hagi convertit en la diada tal volta més emotiva de l'any. I no hi ha dubte que les emocions -tot i que menyspreades en alguns sectors de la societat- tenen molt de pes, segurament més del que la raó ens vol fer creure, ja que sempre van per davant en la nostra vida quotidiana.

Any rere any, el missatge nadalenc ens torna a acaronar pels quatre cantons i altre cop tornem a trobar-nos tots junts, al voltant de la taula, compartint el tradicional -i suposadament feliç- dinar de Nadal. Som així: les penes i alegries formen part de la nostra condició humana. Per una banda, ens queixem i rondinem -és allò del vol i dol- i, de l'altra, no volem canviar ni deixar de fer res d'allò que és tradicional, tot i que ens pugui doldre que cada any es repeteixi la mateixa cançoneta.

Tot el que sentim i vivim per Nadal, són elements d'identitat que ens han acompanyat al llarg dels anys i que ja formen part de la nostra essència. Crec que és bo que desvetllin aquesta mena de rebombori intern, que ens remoguin la consciència i que ens remetin a uns sentiments que tenim ben guardats i que no estem gaire acostumats a reviure.

És cert que moltes de les consultes d'aquests dies estan relacionades amb un estat anímic baix -allò que podríem anomenar com a "síndrome depressiva del Nadal". En realitat, però, no es tracta d'una depressió, ni molt menys, tot i que sí que podem considerar-la com una sensació de tristesa, d'apatia o, fins i tot, d'un cert replegament interior.

¿No creieu que si tots plegats féssim l'esforç de no obligar-nos tant, de no comparar-nos amb els altres -tenint en compte que en les comparacions sempre hi sortim perdent-, d'alleugerir-nos del consumisme que ens esclavitza i que s'apodera de la nostra anhelada llibertat, l'arribada de les festes ajudaria a canviar el nostre ànim i les viuríem molt millor? Bon Nadal!!!