Sempre he envejat la lucidesa visionària que els germans Wachowski van demostrar amb la pel·lícula Matrix. Allà, per fer-ho cinematogràfic, els responsables de fer-nos beure a galet una realitat que no és són unes màquines despietades que mantenen els humans adormits mentre els xuclen l'energia. Els fan servir de piles, vaja. No us sona de res això de sentir-nos usats com a piles per a l'energia d'algú altre? A veure què us sembla aquesta frase: "Doneu als catalans un fantasma d'independència i la província serà pacificada ben aviat". llegir més

Aquest any en fa cinquanta de l'assassinat de Quico Sabaté i Sant Celoni l'ha recordat recreant les seves últimes passes abans de ser abatut pels trets del somatent i la Guàrdia Civil, al carrer de Santa Tecla. Allà va caure mort i allà mateix li van desfigurar la cara buidant els carregadors de les metralletes. Poca broma amb el final de Sabaté. Per això el recorregut de les seves últimes passes ha estat una passejada insòlita. Un acte contra l'oblit. Un gest de justícia. No només perquè Quico Sabaté va ser un dels maquis més carismàtics de tots (només en Marcel·lí Massana i en Faceries van tenir un renom semblant), sinó sobretot pel que va representar la lluita dels maquis en el seu conjunt (que els ho preguntin, sinó, als historiadors francesos: per què la Resistence va començar als Pirineus?). llegir més

Quan semblava que el país queia en una desafecció apàtica i anestèsica, quan semblava que la política perdia el seu sentit, de cop i volta una iniciativa popular ha fet esclatar la desafecció, ha encès el debat polític i ara mateix ningú sap ben bé cap a on va el vaixell. Ningú. Tots els estrategues, tots els spin doctors van de bòlit. Perquè el que està clar és que el país es mou, i això fa un any no passava. De fet, si fem una anàlisi històrica, els moviments actuals no tenen cap precedent contemporani. llegir més

Temps interessants, aquests que ens estan tocant de viure. D'una banda tenim un Parlament qüestionat per una desafecció ciutadana galopant. I dic Parlament perquè no és cosa de sigles sinó de tota la classe política, de tots i cadascun dels escons que, en teoria, representen la sobirania popular però que, a la pràctica, ha acabat quallant la certesa que només es representen a ells mateixos. I encara gràcies, que diria en Pla! Perquè n'hi ha que ni això. Mala peça al teler...

Hem arribat a l'absurd que els debats parlamentaris han esdevingut un simple recital de preguntes llegides i respostes dictades. llegir més

L'anunci governamental de la nova Llei del Cinema -que vol garantir els drets dels catalanoparlants a veure pel·lícules doblades i, sobretot, subtitulades en català- ha aixecat molta, moltíssima polseguera. "S'està atacant la llibertat de mercat" han cridat des de la caverna mediàtica espanyola. "S'han tornat bojos" diuen la Curri, la Sanse, el Fede, el Pedro J., l'Ansón... tots a una! "És la dictadura del nacionalisme" ha arribat a sentenciar qui va ser portaveu del govern espanyol, l'inefable Miguel Ángel Rodríguez. llegir més