Dimecres, 20.10.2010. 12:10 h

Subhasta moguda

Aquesta setmana s’inaugura l’exposició Mou-te pels quiets, un recull de fotografies d’en Jordi Ribó que tenen, totes elles, data de caducitat: seran subhastades el 6 de novembre. I, tot i que pot semblar estrany, la veritat és aquesta: jo, que no he anat mai a cap subhasta, ara que som en plena crisi resulta que friso per participar en aquesta. Però és que no parlo d’una subhasta qualsevol en què s’hi apleguen postors opulents amb ganes d’enriquir el seu patrimoni especulant amb l’art. No. Jo parlo d’una subhasta ben diferent. Hi haurà obres d’art, sí; hi haurà postors, sí; hi haurà diners, sí; i espero i desitjo que hi hagi molt d’enrenou, sí. Però no hi haurà cap objectiu especulatiu. Cap ni un.

Ben al contrari. La subhasta de què parlo, la que es farà el sis de novembre a Roca Umbert, només tindrà un únic beneficiari: Nexe Fundació, l’escola d’en Llullu, el fill d’en Màrius Serra, que ens va deixar ara fa una mica més d’un any. Ens va deixar poc després, molt poc després, del macro-concert Mou-te pels quiets que va aconseguir empetitir l’Auditori de Barcelona.

Jo no vaig arribar a conèixer en Llullu, però sí que conec en Màrius i, sobretot, en Jordi. Aquests dies m’ha vingut al cap la cara d’en Jordi explicant-me que en Màrius li havia demanat que volia veure córrer el seu fill. Córrer? Li vaig preguntar jo. Sí, sí, vol que el retrati corrent. I com ho faràs? Vaig insistir. I aleshores, amb els ulls espurnosos, va començar a explicar-me tot el que tenia pensat per tal d’aconseguir una sessió fotogràfica fantàstica en el sentit més literal del terme, ja que en Llullu només podria córrer en fantasia. El resultat final va ser espectacular, tant, que en Màrius va posar-lo al bell mig del llibre Quiet en què el mestre de les paraules es despulla tendrament però també dolorosament per explicar-nos com viu el pare d’un fill amb una encefalopatia greu.

La veritat és que la impressió que fa la seqüència fotografiada per en Jordi era i és molt forta. És impossible restar impassible veient córrer en Llullu mentre llegeixes el llibre. D’aquell trasbals va sorgir el concert Mou-te pels quiets, en què en Llullu va córrer davant de tot l’auditori, mentre en Sergi López rellegia el llibre, en Pau Riba cantava L’home estàtic, els Gossos interpretaven Corren, en Pep Bou bombollejava i fins a una trentena d’artistes de primera línia s’implicaven en una causa que en Màrius ha aconseguit que tots ens fem nostra.

Tant és així que en Jordi va decidir afegir encara més imatges a les paraules del gran verbívor: tots els artistes que sortien a l’escenari apareixien també a la pantalla gegant de l’auditori retratats, cadascú en el seu ambient, però tots ells en cadira de rodes. I, un cop més, el trasbals va ser gran. Tant que les fotos es van convertir en exposició itinerant perquè la veritat és que són autèntiques obres d’art, fetes a trenc d’alba i totes elles pensades i buscades. Al més pur estil Ribó, vaja!

Tot aquest periple l’explico perquè sense aquest llarg viatge no s’entén la magnitud emocional de la subhasta que es farà a Roca Umbert d’aquí a un mes i mig. Hi seran tots els protagonistes, des del mallorquí al londinenc passant per tots els racons del país. Podria ara recitar el llarg llistat d’estrelles catalanes que ompliran la nau 'Dents de Serra' de can Roca Umbert, però no ho faré. Perquè l’important el dia 6 no seran els noms, l’important és el sentiment que ha unit, uneix i unirà no només tots els retratats sinó els seus respectius entorns i tots aquells que hem viscut algun dels molts moments d’aquest llarg viatge que culminarà a Granollers, on també va començar.

I com qualsevol culminació, com més grossa sigui, millor. Per això aquest cop els termes subhasta i crisi no són antagònics sinó tot el contrari. Perquè, com molt bé diu en Màrius, 'per als quiets la crisi és permanent'. Una sentència digna del més gran dels verbívors, del mag de les paraules, del mestre de les lletres, d’aquell que ha fet trontollar la dita que 'una imatge val més que mil paraules'. Perquè mil paraules d’en Màrius podrien ofegar moltíssimes imatges. Moltíssimes sí, però no totes: en Jordi ho ha tornat a demostrar. Tot plegat és com una gran paradoxa que va i ve constantment: de les paraules a les imatges, de les imatges a les paraules, però sempre amb en Llullu al centre, sempre amb l’ànima bategant.

En començar he dit que la subhasta tenia un únic beneficiari. Disculpeu, m’he equivocat. Els beneficiats serem tots!