Políticament incorrecte

( 14 vots )

 carregant

'Ja ens agradaria tenir una mica d’influència sobre TV3, respectant, òbviament, la professionalitat dels seus periodistes, però desgraciadament no és el cas'. Aquest és un dels últims laments d’en Josep Antoni Duran Lleida, president d’UDC, secretari general de CiU, president i portaveu del grup parlamentari de CiU al Congrés dels Diputats i màxim responsable de les negociacions bilaterals entre la Generalitat i l’Estat.

Poca broma, doncs: un dels homes que toca més cuixa del país (per no dir l’home que en toca més) es lamenta de no tenir prou capacitat de control sobre la televisió pública. Ras i curt. Fins i tot arriba a gemegar que a la televisió pública espanyola el tracten millor, donant inconscientment –o potser conscientment- la raó a la seva paròdia polonesa, obsessionada sempre per fer les Espanyes.

Però tornem al tema: el control dels mitjans de comunicació. La sola verbalització de la frase ja fa venir esgarrifances de mal record. Però és el que hi ha: una crisi galopant que, encara que tothom sap qui l’ha provocada i qui se n’està beneficiant, ha esdevingut l’excusa perfecta per retallar a tort i a dret. Bé, diguem-ho clar: per retallar als torts i als drets que més 'molestin' al govern de torn.

Són temps difícils. Ja fa anys que alertem de l’enretirada moral i professional del periodisme, empesa per la precarietat contractual de molts mitjans i, també, per les onades constants i incansables que intenten polititzar els mitjans. Els exemples són constants: prohibicions explícites a les televisions per entrar als mítings, forçant els telenotícies a emetre imatges realitzades per les direccions dels partits; imposicions d’ordre i durada de temps de les notícies polítiques de campanya; rodes de premsa en què es prohibeix els periodistes fer cap pregunta (és a dir, fer la seva feina); compareixences en què els polítics –un cop prohibides les preguntes- arriben al cinisme de dir 'si vostès em pregunten tal, jo responc pasqual, si vostès em pregunte tal qual, jo responc tal pasqual'... En definitiva, la tendència és clara: no anem cap a la llibertat, anem cap al control perquè els polítics han interioritzat una definició pròpia del verb molestar. Per a ells, 'molestar' no vol dir destorbar, vol dir simplement no seguir-los la veta, no ser políticament correctes, vaja.

El gran Ramon Barnils, de qui aquests dies en recordem els deu anys de la seva mort, ho tenia clar: 'Els mitjans de comunicació són els exèrcits del segle XXI'. És per això que els polítics estan obsessionats a influir-los i dirigir-los. En definitiva, a controlar-los. I aquí, creieu-me, no hi ha cap partit que se’n salvi. No hi ha cap sigla lliure de pecat. Anem pel pedregar, però hi anem perquè ens hi empenyen per totes bandes i, a més, ara tenim la mala sort que els vents encara reforcen les empentes.

Arribats a aquest punt, no puc evitar recordar les paraules sempre políticament incorrectes del valent Barnils: 'La púrria que pretén passar per les nostres minories dirigents estava i està contra Vinyoli, viu o mort, perquè bevia. Una: la gent normal i corrent entén molt bé que Vinyoli begués, vista la púrria que duem lligada al coll. I dues: encara bevia poc'.

Barnils, com t’enyorem.
 

4591 lectures       6 comentaris

Imprimir       Compartir       Enviar article a un/a amic/ga

david bassa