Dimecres, 14.7.2010. 05:00 h

Per què callen?

La coincidència de la manifestació independentista més gran de la nostra història amb la celebració de la victòria esportiva més gran de la història espanyola ens ha tornat a posar a l'ull de l'huracà. En només vint-i-quatre hores hem passat de les estelades a les 'rojigualdes', paradoxa que ha estimulat els tan suats discursos de la Catalunya real. Ai las! La capritxosa realitat... Qui la coneix? Qui la sap? Què és real? La realitat no existeix perquè Catalunya és Màtrix.

M'explico: si la selecció espanyola no s'hagués classificat per al Mundial, no hauríem vist ni una sola 'rojigualda' en tot l'estiu. Ni una. I aquesta seria la realitat. De la mateixa manera que si el TC no s'hagués desbocat amb una sentència que ens condemna com a poble, no hi hagués hagut un milió i mig de catalans cridant "independència". I també aquesta seria la realitat. Per tant, no cal perdre temps discutint quina Catalunya és més real. Totes ho són i unes ho són més que unes altres segons el moment i segons l'estímul. I també, és clar, segons els ulls que la miren.

I aquí entro en l'apartat que cada dia em neguiteja més: el de la manipulació informativa. No la d'Intereconomía, Libertad Digital o mitjans o programes de l'estil, perquè aquests són tan barroers que la veritat és que no em fan ni fred ni calor (tot i que és innegable que també contribueixen a estimular i crear realitats, per molt marcianes que ens puguin semblar). Però no. Parlo dels mitjans de comunicació d'àmbit estatal: Televisió Espanyola, Telecinco, Antena 3, Cuatro, El Mundo, l'Abc, La Razón, El País... Dels grans mitjans espanyols, vaja.

Per què tots ells callen quan els seguidors de 'la roja' cremen senyeres, contenidors, arbres o cotxes? Per què no parlen de les agressions patides per alguns periodistes? Per què silencien els insults a Catalunya i als catalans? Només en algun d'aquests mitjans s'ha fet alguna petita ressenya dels aldarulls de Barcelona, que per la seva magnitud (més de setanta ferits i més de vint detinguts) no han gosat amagar. Però res més: la resta d'aldarulls, atacs i cremes, no surten enlloc. Tot és alegria, banderes i eufòria.

I això, a part de ser una falta deontològica gravíssima és, sobretot, un símptoma dels temps que estem vivint: una època en què els mitjans i els periodistes ja no només prenen partit sinó que s'han convertit en soldats d'una causa, per sobre del deure professional. Mala peça al teler.

Amb aquest panorama, el xoc de realitats cada cop serà més marcià. Us imagineu que dirien aquests mateixos mitjans si els agredits fossin periodistes seus durant la celebració d'una victòria de la selecció catalana? Està clar que la realitat, per sorollosa que sigui en un moment i lloc determinat, sempre és vista i explicada amb intenció. Però fins ara havíem consensuat límits, establerts als codis deontològics. Uns límits que s'han esberlat amb un objectiu que no deixa gaire marge al dubte: han premut l'accelerador per mirar d'amotllar la realitat canviant a la seva idea de 'realitat' fixa i indissoluble. És per això que callen quan la realitat no s'ajusta a la seva idea i eixorden quan s'hi acosta. Ni periodisme ni política, però tampoc literatura. Una farsa. Però una farsa amb intencions profundes i greus. Poca broma. Molt poca broma.