Dimarts, 6.7.2010. 05:00 h

Laboratori esgotat

Catalunya té una tendència innata a fer de laboratori sociopolític. Innata i irrefrenable. Al segle XI, el país va ser el primer d'Occident a exportar el federalisme polític i econòmic: tot l'imperi català era federal i per això -a banda de l'Alguer- no queda cap vestigi lingüístic i cultural d'una Mediterrània plena de senyeres. Ben al contrari del que va passar amb la resta d'imperis de l'època i posteriors. Els catalans, obrint camí. De la mateixa manera, el 1714 Catalunya va ser el taulell d'escacs de la primera gran guerra continental que enfrontava la vella i la nova Europa. I com sempre passa amb els taulells, al final ens vam quedar sols i desemparats. Això sí, vam marcar el camí que acabaria, setanta anys després, amb el final de l'antic règim. Però el preu va ser alt, altíssim!

Malgrat tot, el 1976 Catalunya hi va tornar. Havia patit una guerra cruel i despietada (culminada amb l'afusellament del president de la Generalitat) i quaranta anys de dictadura d'extermini, però Catalunya hi va tornar. I, com si res no hagués passat, va encapçalar el procés de la transició espanyola. El resultat és que tota l'estructura actual de l'Estat espanyol només s'explica en clau catalana: si no haguéssim exigit la restauració de la Generalitat, avui no hi hauria disset autonomies. Però, un cop més, el preu va ser altíssim.

Podria omplir planes i planes del devessall de moments històrics en què el país s'ha sacrificat per obrir camí. Fins ara. Perquè ara, a mig 2010, el camí s'ha acabat. Així ho afirmen els principals dirigents i líders polítics espanyols, siguin d'esquerres o de dretes. Per tant, així és: el camí s'ha acabat. Parada final o, com diu Zapatero, "objectiu aconseguit".

Tot i això, el nostre ADN de laboratori és dur i tossut. Per això, mentre mig país està desconcertat i desassossegat pel fet que, així de cop i volta, se'ns hagi posat l'estació final allà on tothom es pensava que hi havia una parada a mig camí, l'altre mig està gaudint d'allò més amb 'la roja'. I no pretenc ser frívol. Ben al contrari: 'la roja' exemplifica clarament la paradoxa espanyola. M'explico: la selecció espanyola simbolitza l'essència pàtria, el caràcter, la força i tota la pesca que vulgueu afegir-hi a la hispanitat. Però, paradoxalment, si 'la roja' és sinònim de victòria i glòria és perquè qui la condueix i lidera són els jugadors catalans: tots els gols passen per les botes d'en Xavi, en Cesc, en Piqué i en Busquets. I encara més: l'estratègia de 'la roja' culmina amb uns quants jugadors més del Barça que, tot i no ser catalans, han estat formats a casa, com Iniesta o Pedro.

Però, ai las, això que podria enorgullir-nos a plaer ens suposa un dubte esquizofrènic digne d'estudi. No és culpa nostra, és la conseqüència del fet que durant els nostres últims tres segles no hem fet altra cosa que estirar del carro alhora que, durant els nostres últims tres segles, no ens han dit altra cosa que cul d'olla. Potser ha arribat l'hora de mirar-nos fixament al mirall, aguantant-nos la mirada i, encara que sigui dolorós i trist, assumir que el laboratori ja no dóna més de sí.