Dimecres, 13.1.2010. 05:00 h

Contra l'amnèsia

Aquest any en fa cinquanta de l'assassinat de Quico Sabaté i Sant Celoni l'ha recordat recreant les seves últimes passes abans de ser abatut pels trets del somatent i la Guàrdia Civil, al carrer de Santa Tecla. Allà va caure mort i allà mateix li van desfigurar la cara buidant els carregadors de les metralletes. Poca broma amb el final de Sabaté. Per això el recorregut de les seves últimes passes ha estat una passejada insòlita. Un acte contra l'oblit. Un gest de justícia. No només perquè Quico Sabaté va ser un dels maquis més carismàtics de tots (només en Marcel·lí Massana i en Faceries van tenir un renom semblant), sinó sobretot pel que va representar la lluita dels maquis en el seu conjunt (que els ho preguntin, sinó, als historiadors francesos: per què la Resistence va començar als Pirineus?).

Darrerament algunes pel·lícules han començat a tocar el tema dels maquis, ni que sigui tangencialment -com a El laberinto del fauno, per exemple-; però si avui preguntem a qualsevol marrec què va ser el maquis, respondrà arronsant les espatlles i fent una ganyota. I això no és de rebut. No ho hauria de ser. És evident que l'Estat espanyol és una entelèquia insòlita en la geopolítica mundial. Dels tres grans estats feixistes europeus, és l'únic que encara avui manté -amb diner públic!- no només polítics d'origen dictatorial, sinó fundacions, mausoleus i monuments a la dictadura. Una entelèquia insòlita que només és possible en societats volgudament amnèsiques com la nostra.

Però sembla que l'amnèsia comença a esquerdar-se i aquest 2010 Sant Celoni ha obert una nova via, la del recordatori en viu, resseguint físicament els darrers i tràgics instants d'un lluitador que, fins ara, ha estat tractat amb una injustícia aclaparadora. És molt revelador que, tot i que el 1964 ja se'n va fer una pel·lícula -Behold a Pale Horse-, i tot i l'aval d'estar protagonitzada per en Gregory Peck i l'Omar Shariff i dirigida pel Fred Zinnemann, des d'aleshores ençà ningú més ha gosat dur el personatge a la gran pantalla.

Tenim històries heroiques entre nosaltres però ens entestem a no voler-les veure, a no voler-les explicar, a no voler-les situar en el lloc que les correspon. I això té un preu molt alt. Un preu que pot resultar ruïnós. Salvador Espriu ho va dir ben clar: qui perd els orígens, perd la identitat. Per sort, aquest any l'hem començat amb una bona notícia per a la memòria.