Dimarts, 30.3.2010. 05:00 h

Una copa de vi amb el Teatre

L'altre dia vaig anar a sopar amb el senyor Teatre. Caminava amb gest elegant, mig rient -un xic plorós-, calmat, però un pèl decaigut, perquè no dir-ho. No menjava gaire, només bevia d'aquell vi que el feia xerrar i xerrar. No puc dir que vam compartir un sopar romàntic, però si que profitós com a espectador afamat. Es queixava que tot era molt limitat en el seu món, que ja no s'atreveixen a provar coses noves, que no pot ser que les obres es vesteixin únicament amb text, que no hi hagi reaccions emocionals o reflexives, solament aplaudiments… Un posat decadent. I llavors va somriure, ple d'esperança, complagut de saber que quan una cosa no avança s'hi instal·la un canvi. Pausa llarga. I vam seguir, després de dringar amb les copes.

El teatre té el deure social d'oferir alguna cosa a l'espectador, i de qualitat -entenent el terme com a respecte al que s'està transmetent-. Ha de canviar als seus visitants, que en surtin transformats, que l'emoció hagi fet voltes, que el pensament busqui connexions i solucions potencials. Com a artistes, actors, directors, autors… tenen el deure de ser creadors. Explotar allò que necessiten dir i utilitzar-ne les seves facultats per fer-ho en un llenguatge que ells creguin més oportú. Però no ens deixem domar pels diners i fer, com xurros, obres que tinguin un èxit assegurat, sense risc, on la comèdia, els clàssics o els musicals o les cares mediàtiques (que també les defenso, però treballades amb rigor i amb oxigen nou) no siguin el recurs fàcil per complir amb la reverència cap a les arts escèniques. Hi ha d'haver un compromís del teatre (o de la gent que l'alimenta) de tirar-se a la piscina.

Estic d'acord, per exemple, que els textos, em molts casos, són tresors que hem de cuidar amb molt d'atenció i tendresa, però no fer-ne sinònim de teatre. És tant sols una part de les arts escèniques, que hi pot aparèixer o no. L'actor està format per un aparell vocal, sí, però també pel conjunt del seu cos com a instrument i una partitura emocional que hem d'utilitzar com a artistes per tal de donar creativitat a una obra ja reproduïda. Personalment em fa mal veure un esdeveniment teatral on parlen vocalitzant al màxim i gairebé xisclant el text, perdent tot el coixí d'intencions i emocions, perdent la veritat cap als espectadors. Existeix un gest evocat per un cos que dóna llibertat a unes emocions que han de desencadenar (o no) en la paraula. Quan vaig descobrir un beneït dia a la gran Marta Carrasco vaig sentir un maremàgnum d'emocions i sensacions dins meus, molt dispars entre si, amb molta força, ràbia seguida d'alegria, seguida d'angoixa i… em vaig sentir viu, va tocar el meu piano emocional i des de sempre li estic agraït per donar-me tant. I ella va acomplir el seu objectiu com a creadora, almenys amb mi. Però per sobre de tot, aquell dia vaig marxar amb un massatge en l'ànima que sempre m'ha donat força: el teatre encara és viu i batega per expressar amb les eines que hi calen, depenent de la vena creadora.

I amb això no mutilo cap forma de teatre, sinó que procuro donar espai a les altres formes que queden taponades per carrinclons defectes de forma. Per què hem de diferenciar el teatre per eines separades de l'actor? A l'Institut del Teatre mateix es separa l'actor de text i gest (entre d'altres). Que absurd! Si l'actor (un cop dalt l'escenari) té l'obligació d'expressar, per què reduir-lo a la paraula o al moviment, quan ho pot tenir tot i arribar a formular el seu objectiu més fidelment?

El senyor Teatre amb una ganyota tanca les parpelles i recorda.

Hi ha gent que s'enfada perquè no ha entès res o una part de l'espectacle que ha vist. Per què? La reflexió que fa surar el pensament és prou important per destacar-la, però no oblidem la sensació que produeix una imatge o una posada en escena o una interpretació o que potser no es pot entendre pels sentits o l'emoció? Potser mirem d'entendre una dansa o un garagot d'un nen? Que insistim en trobar l'equació racional d'una melodia o la distorsió d'una fotografia? Tot executat amb el fi de comunicar-se en l'expressió artística, mereix un espai respectuós en el panorama cultural.

Havent sopat, ja parlàvem amb baf de vi. Ens vam somriure, sense cap voluntat d'entendre res. I ell, el Teatre, tot majestuós, es va alçar tapant-se amb un teló vermell. Caminà. S'aturà. I li posà un parell d'entrades a la pitrera de la simpàtica cambrera, que va riure emocionada. El senyor Teatre va desaparèixer, sota un focus. Teló.