Dimarts, 4.5.2010. 05:00 h

Poesia, oníricament, visceral

Hi ha artistes reflexius, n'hi ha d'emocionals, potser algun de visceral, però com a casos excepcionals trobem artistes que reflecteixen les tres condicions d'una manera brutal. Marta Carrasco abraça el món de la imperfecció, de la gent que queda desmarcada d'un conjunt de competències formals. En un màgic traçat entre la dansa i el teatre (no cal definir-ho) ens trobem en un món oníric, on ens esbudellen, on traiem tot allò que ens neguem a disseccionar per no alterar-ne el nostre caminar. I apareix davant els nostres ulls el gran espectacle de la vida, però no a tons pastels, sinó amb la punyent sensació de dansar la nostra vida en unes golfes plenes de pols on hi desem secrets, desil·lusions, frustracions, avortaments... I resseguim la pols amb el dit, i amb l'índex tacat de negre, fem la nostra particular escenificació de titelles de dit. I un cop immersos en un paratge melancòlic i abrupte, s'esdevé un esclat circense de color, on tot expressa, on tot suma, on l'espectador, aterrit i absolutament famolenc d'emocions, es deixa encomanar per l'energia poètica de les seves imatges, per la duresa cromàtica dels seus moviments...

La paraula clau és no tenir por a la por. D'agafar-la per les banyes i dansar-hi al voltant, encara que tan sols sigui per uns instants. Ser espectador de les obres d'art de la Marta Carrasco és un privilegi. Cada representació és una càrrega de vida, un salt més amunt del que feia Nijinski. I ella, amb aquella màgia que desprèn en cada gest, ens ha obsequiat amb grans perles d'aquesta poesia visceral alliberada de temences. D'Aiguardent a Blanc d'ombra, dos espectacles que et deixen sense respiració: l'estómac es submergeix en una rentadora emocional, i reps puntades de peu, carícies, abraçades, ràbia i alegria, riure i repugna. Això és el que t'allarguen de la mà els seus personatges i tu quedes al pati de butaques, arrepapat, sense dir ni mu, acariciant aquell ventre, com si fóssim prenyats de vida.

I llavors entres en la volada més onírica de Mira'm, Eterno? Això sí que no! i Ga-gà, amb esclats emocionals a les temples (hi ha emoció dins la ment?). I personatges -com jo mateix, com tu, com ell- distorsionats, situats al límit, com aquell qui no vol la cosa... enunciant el sentiment més dur i rònec amb la transparència d'un somriure enorme. I J’arrive…!, un dels millors moments de la meva vida, sens dubte. Encara amb l'olor de síndria que vola de manera magistral cap al públic, ploro rient, apressant els texans, sense saber què ha passat: bé, sí; ha passat de tot: he barrejat la sopa emocional dins les entranyes adormides.

I encara tenim la sort de poder gaudir, ara, de Dies Irae, una esgarrapada a la vida, així, amb la màxima bellesa i precisió de la gran mestra de les emocions bàsiques (i potser, amb l'ajuda del públic, de les més especifiques). Un Requiem de Mozart particular, una mossegada a la vida sense concessions. No us la podeu perdre. Tant de bo les ànimes artístiques tinguéssim l'habilitat (i el valor) de poder trobar l'essència pura d'allò que volem fer arribar i així acomplir la tasca que se'ns assigna, com a moviments expressius. Gràcies, Marta Carrasco, per impulsar-nos al punt de partida.