Dilluns, 8.3.2010. 05:00 h

La suma de sinèrgies culturals

Sembla que l'impuls per expressar-nos sigui innat en nosaltres. Alguna cosa dins nostra vol sortir, expressar tot allò que generem a base d'experiència. I és per això que apareixen, cada vegada més, petits (futurs grans) fogons per a cuinar la cultura del Vallès Oriental. Pintors, actors, fotògrafs, ballarins, escultors, escriptors, músics, els creadors audiovisuals… I tota aquesta gran massa creativa ens empeny a tenir petits punts de fuga del nostre dia a dia, que ens desperten o ens allunyen en un món apartat del tarannà diari. I es fa molt bona feina, perquè s'arrisca, perquè hi ha voluntat, perquè existeix la passió, perquè tenim una bona oferta.

Blancs i Blaus, Teatre de Ponent, Passaltpas, Águeda Murillo, la Llançadora, els Diables, Elena Castelar, Acte Quatre, Coral Polifònica de Granollers, els Xics, Teatre Auditori, Vainilla Lila, els Gegants, Poetes de Granollers, Òmnium Cultural, Associació Cultural… Uns pocs representants i tot i així segur que hem viatjat en una estampa cultural envejable, un mosaic creixent de sinèrgies. I només fent un petit zoom a Granollers, sense destacar les altres poblacions veïnes… Imagina't!

I ara em volia aturar en la vessant teatral de la nostra cultura i especialment als grups de teatres no-professionals (també anomenats amateurs, tot i que personalment és un nom que em fa una mica de dentera). Tenim molts grups (i n'hem tingut) explotant aquesta necessitat de deixar les seves vides personals en una banda i endinsar-se (en grup) dins móns imaginaris on ens servim dels personatges per emmirallar-nos i projectar desitjos, contradiccions o sentiments distants.

Grups, entitats o associacions que treballen de valent, sovint amb greus dificultats per tirar endavant, ja que la gran quantitat de grups obliga a repartir els locals d'assaig, les subvencions i el suport, en general, per a poder continuar donant-li vida a nous projectes. Grups humans que gesten la criatura artística, que es veuen obligats a passar per tot el procés de muntatge teatral (escenografia, música, vestuari, ajuts externs, promoció…), i això encara els uneix més en aquest projecte comú on s'intercanvien tantes i tantes connexions íntimes (moments de sensibilitat, de bregues, de nerviosisme, d'histerisme, de germanor, de necessitats de dir…).

I un servidor és afortunat de poder conviure amb alguns d'aquests motors culturals i teatrals de Granollers i comarca: Coral Polifònica de Granollers, Kurts Teatre, Mirall de les Arts, Pota de Kiwi, Kalinicta, la Mare dels Ous, Stock, Adrenalina, Si fa no fa Teatre, Celestí Bellera, Alphelia, Reflex6, Vainilla Lila, entre d'altres… I em trec el barret per la seva generositat i passió davant allò que els agrada, creant un projecte artístic, però sobretot, humà.

També vàrem tenir l'oportunitat de compartir famílies, amb els projectes Cròniques (Acte Quatre, Quatre per Quatre, Sogtulakk, Kurts Teatre, Esbart Dansaire, Amics dels Pastorets de Granollers, Grup Xivarri, Mutis pel fons, Taller Teatre Escola) on, juntament amb Frederic Roda, Txell Roda, Marta G. Otín en la direcció i Gemma Terés, Jonay Roda, Enric Nolla i un aquí present, vàrem ser testimonis d'aquesta experiència en què vam unir esforços per crear dos espectacles amb molt de màgia: Granollers, crònica d'una ciutat i L'estrany cas de la desaparició al tren de la Ludmila Kievankova.

I aquesta és la cara maca de la moneda. Però també molts dels grups han desaparegut per falta de recursos. Ja és una feina prou feixuga compaginar feina amb assajos i els equilibris energètics com perquè no es gaudeixi d'un lloc on actuar, o encara pitjor, on assajar. I si es busca algun tipus d'ajut econòmic sempre és més reduït en alguns dels grups que comencen i que potser necessitarien d'aquella empenta. És evident que no hem de descuidar els de sempre. Però les entitats que entren en la graella cultural també necessiten d'aquest cop de mà. Perquè la cultura ha de sumar, no restar. Perquè no s'han de valorar els projectes per iniciatives més comercials o membres més populars, sinó que s'ha de procurar donar cabuda a qualsevol iniciativa artística que ens faci ser més amplis. Ara sembla que les coses canvien per mirar d'evitar que grups, actors, humans, amb necessitat d'expressar, hagin de callar.

La franja de no professional a professional no ho dicta el nivell d'interpretació que un tingui, ni molt menys. Ho marca, únicament, el nombre d'hores que es pot dedicar a aquell ofici, o a la remuneració que n'obtenen a canvi del seu treball. Hi ha molts actors i actrius amb gran talent, i els hem de cuidar. No són professionals, tot i que molts dels que sí ho són, n'haurien d’aprendre dels 'amateurs'.

Des d'aquí animar a totes les entitats o persones a títol personal a tirar endavant per molt que costi. Que tenim coses a dir, que tenim molt que aportar a la cultura. Que no defallim. Que no ens aïllem per grups o per sectors. Que un actor pot necessitar d'un músic, un músic d'una ballarina, una ballarina d'un pintor, un pintor d'un cineasta, un cineasta d'un poeta… Que hi hagi força com a cultura per enllustrar-la i donar-li vida, suman-t'hi quantes més disciplines artístiques millor. Allò que expressem no s'expressa sense públic. Ni sense la fe amb nosaltres mateixos.