Hi ha artistes reflexius, n'hi ha d'emocionals, potser algun de visceral, però com a casos excepcionals trobem artistes que reflecteixen les tres condicions d'una manera brutal. Marta Carrasco abraça el món de la imperfecció, de la gent que queda desmarcada d'un conjunt de competències formals. En un màgic traçat entre la dansa i el teatre (no cal definir-ho) ens trobem en un món oníric, on ens esbudellen, on traiem tot allò que ens neguem a disseccionar per no alterar-ne el nostre caminar. llegir més

L'altre dia vaig anar a sopar amb el senyor Teatre. Caminava amb gest elegant, mig rient -un xic plorós-, calmat, però un pèl decaigut, perquè no dir-ho. No menjava gaire, només bevia d'aquell vi que el feia xerrar i xerrar. No puc dir que vam compartir un sopar romàntic, però si que profitós com a espectador afamat. Es queixava que tot era molt limitat en el seu món, que ja no s'atreveixen a provar coses noves, que no pot ser que les obres es vesteixin únicament amb text, que no hi hagi reaccions emocionals o reflexives, solament aplaudiments… Un posat decadent. llegir més

Sembla que l'impuls per expressar-nos sigui innat en nosaltres. Alguna cosa dins nostra vol sortir, expressar tot allò que generem a base d'experiència. I és per això que apareixen, cada vegada més, petits (futurs grans) fogons per a cuinar la cultura del Vallès Oriental. Pintors, actors, fotògrafs, ballarins, escultors, escriptors, músics, els creadors audiovisuals… I tota aquesta gran massa creativa ens empeny a tenir petits punts de fuga del nostre dia a dia, que ens desperten o ens allunyen en un món apartat del tarannà diari. llegir més