Dimarts, 16.2.2010. 05:00 h

Coses que enyores de Granollers quan no hi vius

Aquesta setmana un fàcil article amb enumeracions, un recurs molt vist darrerament arran del films embaf com Amélie o els drames de la Coixet, que a més d'industrialitzar les emocions i pretendre la universalització de la sensibilitat, van posar de moda les llistes d'aquest estil. En el meu cas, de coses que enyores de Granollers un cop no hi vius, més enllà de la família i els amics, com per exemple:

La fonda Europa. Començant per l'esplèndida màquina de cafè i el cafè amb gel de mida justa i glaçons exactes i acabant amb el servei, d'etiqueta, sempre d'etiqueta, permanentment d'etiqueta, encara que el país es desperti monàrquic o republicà o independentista. Enyoro les rajoles en escacs d'hospital psiquiàtric de la fonda Europa, la taula rodona de la fonda Europa i els infames quadres de caça que pengen a les parets de la fonda Europa. També enyoro la carta, cara, rància i desfasada, de la fonda Europa, i el bar de sempre amb la nova decoració chill out de sofàs de duro, sempre plens plens d'avis i iaies i viatjants alemanys que s'allotgen a la fonda Europa.

Enyoro les biblioteques de la ciutat. La menystinguda secció de poesia de Can Pedrals i el sol d'infart que a mitja tarda entra pels finestrals, fins que l'encarregada abaixa les persianes. La secció d'arts plàstiques de Roca Umbert, que malgrat l'eterna promesa d'invertir-hi continua venent arqueologia com art contemporani. Les perles desconegudes a la secció de narrativa estrangera, els dietaris de Valentí Puig i l'agradable laxitud del servei de préstec a l'hora de trucar-te a casa per reclamar aquell llibre que fa temps que deus.

Enyoro els trenta-cinc minuts de Rodalies fins a i des de Barcelona, que són quatre capítols o vuit cançons, el temps just per descomprimir-te, deixar els problemes de feina a l'alçada de Mollet i, si el vespre acompanya, aprofitar la plana de Palou per escriure un parell de versos bons. L'agradable olor de camp i de natura que es respira a l'estació de nit, un cop retornats, després de la jornada climatitzada a la capital. I el cartell blau imponent de l'Hotel Iris de nit, el més semblant a Las Vegas, Picadilly o Times Square que tenim a Granollers.

Enyoro les llaunes de cervesa begudes al carrer, jaient als bancs de la negra o al cony, comprades a setanta cèntims a la licoreria Moreno després de veure que a la paradeta o als caramels ens les fotien al doble de preu. Cerveses de tarda per ofegar el tedi i la calor, la primera cervesa del dia que sempre és la millor. I a la nit, el plàcid buidar ampolles de vi al parc, havent saltat la tanca: priorats, del Segre i francesos que baixen sols o vins dolents comprats a l'Opencor, on hi plana el totalitarisme de Rioja i sempre lamentem l'absència de penedesos bons.

Per últim, els bars. Les ratafies de l'Esquerda quan no hi ensopegues la típica xerrada anticapitalista a les que anaves quan tenies 15 anys i eres antisistema, els gintònics del bar del Teatre quan el bar del Teatre servia gintònics. El Tramuntana, o els daus de formatge amb vi dolent del Mirallet. Els recitals de la Troca, aquell local nou al costat del Soldat plantat on tiren Estrella Galícia i et foten 10 euros pel tastet de formatges.

Més enyors per una segona edició de l'article: les obres, omnipresents i arreu, els saquejos a la Gralla, l'inesperat plaer del fer footing per la riera o les passejades nocturnes pel centre. I també la visita anual al 2046, en concret la barra aquella on es pot pagar amb targeta.