Contrapunt

Dijous, 18 de gener de 2018 16:34 h


Albert Forns


Dilluns, 28.12.2009. 05:00 h

El parlar dels polítics

Molt dolent Fluix Interessant Molt bo Excepcional ( 5 vots )
valorar_carregant carregant

Avui dia els bons polítics són negres, escriuen bestsellers, venen canvi i esperança i guanyen Nobels de la Pau. Al costat d'aquests, la resta de manaires del planeta fan el que poden. Vivim la paradoxa que l'època dels gestors de diner públic és, a la vegada, l'època dels mitjans de comunicació i l'star system parlamentari. Mai cap català havia tingut tant temps televisiu com Pujol, Maragall o Montilla, agendes plenes de desenes d'actes amb micròfons àvids de declaracions. De manera que a aquests éssers nascuts per administrar els exigim també que siguin vedets, xerraires i literats. No en tenim prou que siguin bons comptables: necessitem que obrin Telenotícies, necessitem Messis de la retòrica, Obames de la paraula.

Les relliscades del president Montilla serien exemples dels problemes de la sobreexposició mediàtica. I no parlo d'aquest autodenominar-se hereu de Francesc Macià cada Nadal, no, em refereixo a la patinada d'aquesta setmana a Punto Ràdio, on el president va escollir "Mediterráneo, de Lluís Llach" com la cançó de la seva vida. Aquest petit error, cruelment engrandit als mitjans "que ens volen mal", s'agermana amb aquelles notòries gambes en la campanya del 2006, quan la mercadotècnia del PSC s'afanyava a vendre Montilla de filocatalanista i montserratí però el llavors candidat no era capaç d'entonar ni una estrofa del Virolai. Són els problemes de fer parlar als mitjans algú que, amb senzillesa, defineix la seva manera de fer política de forma clara: 'fets, no paraules'.

A nivell local un parell d'exemples més, ambdós relacionats amb la polèmica reforma urbanística del centre de Granollers. Si en general els polítics venen fum i els periodistes són els encarregats de posar els punts sobre les is, al Vallès Oriental sembla que passa el contrari. Per començar un polític que fa de periodista: l'alcalde de Granollers, Josep Mayoral, en el seu article a AraVallès defensant l'actuació municipal. Com a bon gestor, Mayoral -o el seu cap de premsa- sap que el que més li convé és cenyir-se a les dades i evitar valoracions: "les obres del centre permetran doblar els metres quadrats de zones per a ús exclusiu o preferent pels vianants", explica; "s'ha fet una important aposta per les infraestructures de comunicació, per l'accessibilitat i per la millora en els serveis de subsòl", assegura, des d'un llenguatge eminentment informatiu, raríssim en els polítics, experts en vendre fum. Mayoral es mostra diplomàtic, demana disculpes després de tants mesos d'obres i al final declara optimista però mai triomfal: "El millor indicador, més enllà de cap altre, de si una actuació ha estat encertada o no, és l'ús que en fa la gent". Un article pragmàtic, sense grandiloqüència i que a sobre entona mea culpa: totalment insòlit.

També insòlit però en l'extrem oposat, el cas d'un periodista vallesà que aquests dies ha fet de polític: Pep Vilar en la seva columna a El 9 Nou sobre les obres. Potser contagiat pel parlar dels polítics, Vilar intenta fer una crònica humana d'Anselm Clavé amb tímids elogis cap a la nova carretera, però la seva defensa de les obres sembla extreta del Manual del bon polític, capítol inauguracions: "sembla que els edificis hagin fet un pas enrere per donar més amplitud al carrer. S'ha eixamplat tant que s'hi pot respirar. Ni voreres estretes ni cotxes amenaçadors. Caminar és més fàcil". Fins aquí, les conseqüències estàndards de qualsevol peatonalització, ja que sempre que es fa peatonal un carrer les voreres deixen de ser estretes i fugen els cotxes amenaçadors. Ara bé, com a bon polític -ai no, periodista!- Vilar s'atura allà on comença el debat, allà on el terme 'article d'opinió' comença a cobrar sentit, allà on el periodista li pertoca anar més enllà, ja que la columna és l'únic gènere de l'ofici on pot mullar-se, analitzar i debatre. Aquesta setmana, enlloc de fer opinió en Pep Vilar ha fet descripció, una descripció tant tèbia i poc consistent que sembla de polític. "Ens hi hem d'acostumar", assegura Vilar. I ens hi acostumem.

lectures 2374 lectures       comentaris Cap comentari

publicitat

comentaris

No hi ha cap comentari



comentaris El comentari s'ha enviat correctament i està pendent de validació.
perfil
Albert Forns logo rss Vaig néixer a Granollers el 1982. Sóc periodista de copy-paste, poeta de brotxa gorda, llibròfag actiu, escriptor expressionista abstracte i, en definitiva, un altre paràsit més que aspira a viure del sistema o, intentant-ho, no desllomar-me gaire. I poca cosa més: ulleres de pasta, cinèfil, del Barça i heterosexual. Un de tants.



arxiu


altres blogs


rss facebook twitter
Avís legal | Crèdits | Publicitat | Contactar | Enllaça'ns | Qui som | Mòbil | iPhone

Tots els comentaris referents a qualsevol informació apareguda en aquest mitjà digital són únicament i exclusiva responsabilitat de la persona o institució que el realitza, i en cap cas serà responsabilitat d'AraVallès

Diari digital associat a
acpg
Amb el suport de
logo

logo

logo
© AraVallès, 2018
some rights reserved