Contrapunt

Divendres, 22 de setembre de 2017 00:53 h


Albert Benzekry


Dijous, 25.2.2010. 05:00 h

Revolució catalanista

Molt dolent Fluix Interessant Molt bo Excepcional ( 22 vots )
valorar_carregant carregant

En exclusiva, i per als lectors dilectes i oportuns de l'AraVallès, oferim la transcripció íntegra d'una breu entrevista mantinguda diumenge passat amb J. V. Foix arran de la publicació del seu darrer llibre, Revolució catalanista.

Josep Vicenç Foix, un dels poetes actuals amb més projecció, ens rep al despatxet de la seva pastisseria, a la plaça de Sarrià. Nat el 1893 al mateix poble, Foix s'ha interessat, des de ben jove, per l'avantguarda francesa i italiana. Ha col·laborat a les revistes La Cònsola, Trossos, Monitor, Revista de Poesia i Amic de les Arts. És fundador, alhora, d'Acció Catalana i col·laborador del diari La Publicitat, on dirigeix la pàgina literària amb el pseudònim de Focius. Actualment és director de la Revista de Catalunya. Després de les celebrades proses poètiques de Gertrudis (1927) i els poemes de Krtu (1932), ara acaba de publicar, amb Josep Carbonell, el seu tercer llibre, Revolució catalanista, un compendi de l'ideari polític d'una de les ments més lúcides del nostre país.

Misser Foix, darrerament vós heu reflexionat en veu alta i en diferents tribunes sobre la regeneració del catalanisme. Instal·lats en la república, i amb un govern d'esquerres i catalanista, quina creieu que és la prioritat que hauria d'encarar el moviment catalanista més enllà dels partits?
Caldria situar l'opinió de manera que no pugui néixer el dubte ni crear-se una desconfiança. Cal resoldre el nacionalisme de partit, orientant-lo francament cap a un separatisme organitzat amb totes les seves conseqüències, o cap a un intervencionisme peninsular amb tot el bagatge patriòtic nat a l'escalf del nostre Renaixement nacional. El catalanisme pel catalanisme és una manifestació romàntica del patriotisme; és, àdhuc, en molts de casos, un aspecte de temperament morbós. Molts dels sentimentals del catalanisme han creat en llur ment una imatge de Catalunya desproporcionada, enorme, irreal, els quals, posats a presència d'una carta geogràfica de Catalunya, són decebuts tristament.

Quins creieu que són, avui per avui, els perills d'aquest separatisme incipient?

Aquells qui es decanten per una solució íntegrament separatista són els qui més han de curar d'evitar l'adhesió a llur partit d'aquestes sensibilitats dissolvents que confonen separatisme amb no sabem quines vagues idealitats socials, el patriotisme momentani dels quals és únicament expressió de llur anarquisme profund.

Comprenc... és allò que deia el poeta Maragall, que en el fons de tot català hi nia un anarquista... (Foix esbossa un lleu somrís). Us suposo assabentat d'un cert excitament separatista a la Catalunya d'inici del segle XXI. (Ara aixeca les celles i pren un posat seriós). Des de la vostra talaia, certament privilegiada, quina reflexió en faríeu?
Un ver partit separatista organitzat ha d’ésser el més realista dels partits, ha de posseir en la seva totalitat les dades que li permetin de mantenir els correligionaris assabentats de la potència pràctica del seu ideal, de la seguretat 'científica' del triomf, de l'oportunitat de donar l'assalt definitiu, de l'ajut internacional que cooperi a l'eficàcia victoriosa de la revolta, de la seguretat que la desintegració política de Catalunya del cos ibèric no representarà el lliurament de Catalunya a una nova esclavitud extrapeninsular.

Però això té una difícil concreció...

No ho creieu. El catalanisme polític és representat per la tendència general dels catalans a reclamar el reconeixement de llur comunitat com a nació lliure i per llur afany persistent a donar a aquesta comunitat una estructura estatal. Amb mots clars: la independència espiritual en l'ordre de l'esperit; la independència nacional en l'ordre polític. El problema és simple.

Us escolto, doncs.

Per arribar a la independència espiritual, Catalunya ha començat per reintegrar-se a la llengua. Per a aquesta reintegració ha calgut un isolament inicial: el de la llengua castellana o espanyola. Bell punt s'ha fet un estat de consciència col·lectiu favorable a aquesta restauració lingüística, l'abandó del castellà o espanyol ha estat immediat.

Els esforços de Mestre Fabra han estat ingents per dotar la llengua d'un corpus teòric, però no sempre ha estat ben comprès...
Per al restabliment de la llengua catalana, la llengua centro-peninsular era una nosa, un microbi nociu, que calia combatre per tots els mitjans, del qual cal immunitzar la novella adolescència del català. Per a alguns, això és un sentiment vague, una romàntica aspiració; per a d'altres, una voluntat. ¿És lícit de creure que per a l'elevació lingüística del català hom podia seguir altre procediment que el d'allunyar-lo de tot contacte del castellà o espanyol?

Veig que, com jo, aneu poc al cinema. Insinueu, potser, un menyspreu a la llengua de Quevedo?
Això no és menyspreu per aquest idioma: és amor i voluntat pel català. ¿Hi ha dany per a la cultura en aquest isolament? Si de cas no serà per a la cultura catalana.

Disculpeu-me, us he distret... em parlàveu de l'isolament espiritual...
Sí... Hi ha una altra raó favorable a aquest isolament espiritual: la cultura castellana o espanyola no aporta actualment res a la cultura general del món. Amb quatre segles de conviure mesquí, Catalunya no s'ha beneficiat de la cultura universal; Castella no ha estat sols, i continua essent, una detentora política de Catalunya, sinó una inquisidora constant del seu propi esperit i, per extensió, del nostre. Una immensa biblioteca hom podria formar del que han dit els espanyols de llur país, de l'endarreriment d'aquest país, de la seva barbàrie espiritual. I si ells mateixos es situen i es denuncien, ¿què hi ha de cercar Catalunya, que es retroba, es sent jove i ardida i posseeix el formidable instrument del seu idioma?

Políticament, doncs, aquest isolament també hauria de tenir el seu correlat?
És clar que sí, però el catalanisme polític no s'ha isolat ni d'Espanya: s'ha retret. I no és pas que l'ideal de nombre de catalans no sigui d'arribar a aquest isolament, però la diplomàcia de partit l'ha ordenat devés una intervenció conservadora que desapareixerà bell punt els tributs estatals de Catalunya siguin els que requereixen a una lliure nació. A cada nació, un Estat, s'ha dit; però és més: a cada cultura li cal un Estat. I per a la protecció, l'expansió i el domini de la cultura catalana, un Estat protector urgeix, si no es vol la seva desaparició imminent.

I el catalanisme que propugneu, quin paper hi pot jugar en aquesta tessitura?
Bé, una altra cosa és saber si el catalanisme s'ha localitzat i per què. Al costat del catalanisme com a voluntat de cultura, existeix un catalanisme sentimental i àdhuc un catalanisme balcànic manifestat esporàdicament. El catalanisme cultural no s'ha localitzat: s'ha universalitzat fins allà on ha estat possible. El sentimental tampoc no s'ha localitzat: els millors homenatges a les nacions del nostre planeta que reclamen llur independència, han sortit de Catalunya.

Suara heu esmentat el catalanisme balcànic...
Fixeu-vos, el catalanisme balcànic, manifestat només de temps i conreat per professionals del desordre, és l'únic que ha estimulat aquestes rancors, que, de fer-se un estat comú d'esperit, esdevindrien un perill de localització contrària a l'universalisme a què ha d'aspirar tot nacionalisme modern. Però és curiós de remarcar que aquests representants del catalanisme localista, del separatisme regionalista, són segurament, en altres ordres d'idees, extremosos, místics, revolucionaris i àdhuc anarquistes.

Certament, és una caterva perillosa.
No ho sabeu pas prou! El major nombre dels partidaris del secessionisme catastròfic no admetrien, una vegada obtinguda la nostra independència nacional, una jerarquia que permetés la instauració d'un govern d'ordre que orientés la nació cap a un esdevenidor de grandesa imperial...

No ho diguéssiu massa fort...
Guaiteu qui ve! (interromp de cop, incorporant-se de la butaca per dirigir-se al rebedor.)

Avisats i arribats a aquest punt, els lectors amabilíssims ens hauran de disculpar. És diumenge a la tarda i pel finestral de la botiga hem vist passar la figura inconfusible de Carles Sindreu, que acut, puntual, a la cita amb Foix i els seus pastissets. Abillat amb un tres quarts color de caqui -discretament perfumat amb Eau del Vallès-, el jove Sindreu és un furgar continu de les mans dins les butxaques de l'abric, plenes d'idees i paperets. Junt amb membres de la Penya del Colón, com Prats, Gomis o Sert, ha fundat l'ADLAN (Amics de l'Art Nou), grup en el qual, naturalment, també hi és present Foix. L'amistat entre ambdós ve d'antic, però s'ha consolidat amb la publicació del llibre de Sindreu Darrere el vidre (1933), amb pròleg de Riba i epíleg de Foix. Sindreu, és qui millor podria sintetitzar el que suposa tenir una conversa amb Foix. Els seus arguments, diu, "us encerclen, us empresonen, us immobilitzen... Al cap de cinc minuts de conversa amb Focius cal resignar-se a la contemplació de la llanta que volta ràpida al vostre entorn talment un dels fantàstics tortells que fabrica aquest sobrerealista agudíssim a Sarrià, animats d'una remarcable força rotativa interna." En donem fe i ens quedem, gentilment convidats, a departir raons, lioneses i tortells.

lectures 25076 lectures       comentaris Un comentari

publicitat

comentaris
comentari
1 - Montse
Granollers
26 de febrer de 2010, 15.57 h

Interessant entrevista. Una vegada més, m'entren ganes de llegir al llegir -valgui la redundància- els teus articles.

5 -10 -20 -tots
1



comentaris El comentari s'ha enviat correctament i està pendent de validació.
perfil
Albert Benzekry logo rss Albert Benzekry i Arimon va néixer a la Garriga el 1971. Té estudis d'història i de filologia catalana. Promotor i gestor cultural, dirigeix el Festival Primavera Poètica des del 2005. És patró de la Fundació Maurí i president d'Òmnium Cultural-la Garriga. Ara és regidor de Cultura a la Garriga.


arxiu


altres blogs


rss facebook twitter
Avís legal | Crèdits | Publicitat | Contactar | Enllaça'ns | Qui som | Mòbil | iPhone

Tots els comentaris referents a qualsevol informació apareguda en aquest mitjà digital són únicament i exclusiva responsabilitat de la persona o institució que el realitza, i en cap cas serà responsabilitat d'AraVallès

Diari digital associat a
acpg
Amb el suport de
logo

logo

logo
© AraVallès, 2017
some rights reserved