Contrapunt

Dimarts, 24 d'octubre de 2017 11:13 h


Albert Benzekry


Divendres, 26.3.2010. 05:00 h

Lliga del Bon Mot

Molt dolent Fluix Interessant Molt bo Excepcional ( 8 vots )
valorar_carregant carregant

Mecagum els claus de Crist. Anònim.

"Els catalans som uns malparlats de collons. Si amb la mateixa facilitat i eficàcia que desembeinem insults i improperis bo i recordant-nos de la mare d'altri més que de la pròpia, apliquéssim l'ímpetu verbal a d'altres nobles tasques molt més edificants per al comú, la paret temps ha que fóra dreta. Però ca." Vagin a saber si poc o molt era això el que devien pensar els prohoms lligaires. Efectivament, entre els artefactes diversos que ha donat el pintoresquisme català al llarg de les centúries, destaca, entre d'altres, amb llum i verb propi, la susdita Lliga del Bon Mot. Fou aquesta, en síntesi, una societat filantròpico-lingüística que esmerçà temps i diners -i molta paciència- en el proselitisme dominical de la moralitat aplicada a la parla (i de retruc també a la pensa).

Instigada arran d'uns articles publicats el 1908 al Diario de Gerona per Ivon l'Escop -benemèrit sacerdot i molt discretíssim escriptor batejat a Santa Coloma de Farners el 1883 amb el nom de Ricard Aragó i Turón-, la Lliga es fundà el 1909 per combatre la blasfèmia i les grolleries que tombaven d'esquena al ciutadà honrat i benpensant. Ni cal dir que la singular iniciativa rebé visques i notables mecenatges i adhesions, entre les quals destacà la de l'ínclit Joan Maragall, qui el 19 de setembre de 1908 escriví el següent al diari La Veu de Catalunya: "No és una qüestió lleugera, aquesta: no és una qüestió de policia. És l'esperit català el que s'hi juga. La paraula és l'esperit mateix que va pels aires: si ella aixeca el vol, l'esperit va amb ella; si s'arrossega per terra, no hi ha per l'esperit esperança d'altura. Són les ales. Espolseu-les, feu-les lleugeres; sinó, ai de l'ocell! Ja no sé què més dir-vos, i és gran ma tribulació; perquè si la paraula no salva a la paraula, què la salvarà? Si el cor de l'home no mou el cor de l'home, què el mourà? I si això no comença dintre cada ú de nosaltres, mal obrarà en l'ànima catalana. I hem de salvar-la, ho enteneu bé? Hem de salvar-la. I cada vegada que obrim la boca és la vida o la mort per ella: és la nostra dignitat humana en perill." Aconseguir "la purificació i l'elevació del llenguatge parlat" per tal que "les nostres orelles puguin fruir de la total harmonia de la llengua pura i nostres ulls contemplar la potencialitat fecunda del nostre verb" és una cosa que, escoltada i vista des d'avui, resulta poc menys que incomprensible i fins i tot ridícula si la traiem del seu context.

Són els anys -a saber- en què Fabra ordena i neteja la llengua, l'Institut d'Estudis Catalans en fixa la normativa i en Carner l'enllustra de dalt a baix. Som el que parlem, i el seny ordenador del Noucentisme no va estalviar esforços en la comesa. Com digué Puig i Cadafalch, "els grans homes que s'han preocupat de refer la cultura d'un poble han pensat primordialment en refer el seu llenguatge." I de refer es tractava, bàsicament.

L'operació lligaire tingué molts fronts. L'associació, organitzada a través d'un comitè que es finançava amb donacions i quotes de socis, tenia delegats en moltes poblacions. Visitaren escoles, fàbriques, convocaren premis, entregaren diplomes i organitzaren actes culturals de signe religiós i patriòtic. Hi ha qui encara recorda inscripcions o cartells amb "Prohibida la blasfèmia" i "Parleu bé" o similars distribuïts en espais públics com vestíbuls o tramvies -alguns dels quals són reproduïts al llibre que encapçala la il·lustració superior. Els articles en premsa -Maragall, Torras i Bages, Joan Llimona, Prat de la Riba...- també foren recurrents. La creuada del Bon Mot, però, tingué en els mítings la seva arma més preuada. Les gires foren intenses, els oradors prolífics i el públic nombrós, segons els testimonis gràfics. S'ompliren teatres, casinos, places i ateneus i Ivon l'Escop fou sempre un dels oradors més brillants, destacats i actius. L'exemple de la Lliga, d'altra banda, fou seguit per associacions semblants en moltes regions d'Espanya (Múrcia, Logroño, Burgos, Aragó, Andalusia...) on també s'hi feren mítings, i fins i tot a Itàlia i als Estats Units. Eren, evidentment, associacions catòliques amb més perfil de lobby eclesial que no pas polític, tal era el cas del Bon Mot català, estretament lligat al catalanisme conservador de Prat de la Riba.

La pruïja del Bon Mot també arribà a la nostra comarca, coneguda enllà del Montseny i el Besòs pel verb esquiu i fragor vituperiós de la seva gent. Comprovat, en reiterades experiències, que a Sant Pere de Vilamajor (1909), Mollet (1912), Sant Feliu de Codines (1912), Caldes de Montbui (1912), Aiguafreda (1913), Martorelles (1916) i Sant Celoni (1916), tot i ser belles raconades prou airejades, als parroquians els pudia fort l'alè de tan fons com covaven l'improperi i la blasfèmia, s'hi celebraren, per això i així mateix, jolius aplecs campestres de la Lliga del Bon Mot. El de Mollet, per exemple, s'anunciava així als pasquins: "Se pot ésser avançat i valent sense usar un parlar indecent. Grandiós míting que en pro de la bona parla tindrà lloc el 15 d'aquest mes, a dos quarts de quatre de la tarda en el Teatre de l'Ateneu". A la resta de pobles sembla que hom no s'atreví a entrar-hi.

Aquell "Parleu bé", però, aviat mudaria en un "Habla español" -equivalent de parlar bé i cristià-, perquè tot i els bons mots, massa sovint, en els conflictes, no basta raonar. El nacional-catolicisme i la seva censura moral i política –que implicava no només l'esfera religiosa, sinó també la censura d'un passat intel·lectual catalanista que, des de la Renaixença, havia aconduït Catalunya a una "falsa ruta"-, van fer la resta i la Lliga la viu-viu.

Així les coses, la Lliga del Bon Mot morí, de facto, a inici dels seixanta. El seu proselitisme, però, estava condemnat d'antuvi al fracàs. Si la paraula és viva, com deia Maragall, ho és perquè no es pot constrènyer a cap voluntat, a cap censura que en coarti el pensament i l'expressió. En la seva forma més popular i genuïna, la llengua catalana és un filó. Deixin de dir "joder", per Déu... Parlant de Déu, així ho va entendre, posem per cas, el Rector de Vallfogona -Francesc Vicent Garcia (1582-1623)- en les seves composicions satírico-burlesques, estintolades per grolleries barroques i escatologies mundanes. O, més modernament, els libidinosos i molt anònims Quaderns d'en Marc, ver compendi del vocabulari eròtic català. Tot plegat ho poden llegir, si els plau, al Diccionari de renecs i paraulotes (Llibres del Trabucaire, Perpinyà, 1999), compilat pel nord-català Pere Verdaguer, un ampli i sucós repertori d'exercicis verbals que van de la blasfèmia a l'insult, passant pel vituperi, el blasme o l'amenaça.

Curiosament, al voltant d'aquells anys seixanta, entre nous mostraris de renecs actualitzats i flastomies vàries, nasqueren noves generacions que, temps a venir i fins avui, recollint la torxa ardent d'un cert esperit censor i moralitzant, adaptat al nou règim sociocultural, maldarien per sacsar gramaticalment -i lèxica- la llengua catalana en pro del Bon Mot políticament correcte i asexuat. En va. Però aquest altre pintoresquisme -ai las, les i els- pertany a una altra lliga que tal vegada ens roti o abelleixi d'escometre un altre jorn.

lectures 5200 lectures       comentaris Cap comentari

publicitat

comentaris

No hi ha cap comentari



comentaris El comentari s'ha enviat correctament i està pendent de validació.
perfil
Albert Benzekry logo rss Albert Benzekry i Arimon va néixer a la Garriga el 1971. Té estudis d'història i de filologia catalana. Promotor i gestor cultural, dirigeix el Festival Primavera Poètica des del 2005. És patró de la Fundació Maurí i president d'Òmnium Cultural-la Garriga. Ara és regidor de Cultura a la Garriga.


arxiu


altres blogs


rss facebook twitter
Avís legal | Crèdits | Publicitat | Contactar | Enllaça'ns | Qui som | Mòbil | iPhone

Tots els comentaris referents a qualsevol informació apareguda en aquest mitjà digital són únicament i exclusiva responsabilitat de la persona o institució que el realitza, i en cap cas serà responsabilitat d'AraVallès

Diari digital associat a
acpg
Amb el suport de
logo

logo

logo
© AraVallès, 2017
some rights reserved