Dijous, 24.12.2009. 05:00 h

Nadal a l'exili

Diu Pla que "el paisatge us fa comprendre la literatura, perquè la literatura és la memòria del paisatge en el temps". És clar que sí, però hi ha, també, un tipus de paisatge que conforma un tipus de literatura que és testimoni d'unes determinades experiències que el temps, si badem, pot esborrar. No és una literatura d'evasió. Tampoc és canònica. És una literatura d'experiència moral, de fibra esponjosa i nervi tensat. És una escriptura memorialística a mode d'epitafi històric imprès a la pell d'unes quantes generacions. Els textos de El Nadal que no vam tornar a casa, recopilats per Quim Torra i editats a Acontravent, no es poden obviar si es volen entendre determinats aspectes de la cultura catalana -d'aleshores i també d'ara–, especialment relacionats amb la literatura. El tall i el salt generacional provocats per la guerra i la repressió centrifuguen a l'exili pràcticament la totalitat de literats i pensadors. La "memòria històrica" és avui un flaixbac que ens connecta amb allò que hauria d'haver estat un continuum natural, baula i relleu alhora, configurant una cultura que desenvolupa les seves potencialitats sense més traves que les que pugui tenir una nació sense ressorts d'Estat. La destralada de l'exili troba en aquestes pàgines una de les estelles més feridores i punyents.

Sorprèn, dels textos, la ingenuïtat inconscient que destil·len. Són escrits, tots, en revistes com Germanor (des de Santiago de Xile), Catalunya, revista d’informació i expansió catalana (des de Buenos Aires), Ressorgiment (també des de Buenos Aires), El poble català (des de París), La Revista dels Catalans d'Amèrica (des de Mèxic), o l'Illot de l'Art, editada per presos del camp de concentració de Sant Cebrià, testimonis, aquests darrers, tendres fins a l'escruiximent de l'ànima -d'ungla a pèl cor a través–, profundament humans i empàtics. Com deia en Joan Oliver a Codicil de poeta, "no hi ha res més a fer; i ja basta. / La resta és literatura".

L'enyor i la desesperança que segreguen els escrits dels exiliats duu implícita l'esperança d'un Nadal millor. A vegades el desig és explícit. En la commovedora carta que Xavier Benguerel escriu a la seva mare des de Xile li diu: "Tot és trist, ara, tot està revolt i tempestejat, però no temis: per als homes de bona voluntat s'inicia un Nadal d'amor i deslliurança. No perdis la força dels teus braços, mare, que jo sento que aviat hauràs d'aixecar-los molt enlaire per saludar el nostre retorn. Quan em sentis arribar, surt al teu balcó i aleshores mira les muntanyes, el castell, el mar i la gent: veuràs que tot somriu i que s'està realitzant un miracle com en el temps feliç del nostre pessebre". Tan de bo hagués estat així. És una carta que costa acabar de llegir. Desgraciadament, era impossible fer pitjor una previsió de futur.

Com es diu en la presentació del llibre, "no podem estar més a prop de la nostra veritat i de les nostres pors que quan és el cor qui parla". És veritat. Potser és l'ànima d'un poble -el volkgeist herderià- qui parla a través d'aquestes plomes. Perquè la seva història no és la història dels homes que parlen i escriuen sinó el ressò de generacions de catalans. Si la història de Catalunya sovint es comprèn millor des dels postulats romàntics és perquè el Romanticisme assaja, per primera vegada, una historiografia nacional amb el poble com a subjecte motriu. Sí, vet aquí el Nadal que no vam tornar a casa. El Nadal que vam marxar de casa. El Nadal que ens vam exiliar del Nadal. El dia que s'escrigui la Història sentimental de Catalunya -que s'escriurà- el llibre d'en Quim serà, no en tinguem cap dubte, una referència obligada per comprendre el nostre segle XX.